Del FRAP al frau

Rafael Blasco acaba de ser condemnat a vuit anys de presó per “malversació de fons públics, tràfic d'influències, prevaricació i falsedat en document oficial continuada”. El currículum del camarada Blasco enlluerna. Com estaborneix el seu pas per la política. Després de militar en diverses organitzacions de l'extrema esquerra, va a parar al FRAP, branca armada del Partit Comunista Marxista Leninista. Amb l'arribada de la democràcia, s'obre com una magrana la part menys èpica i més productiva del camarada. El 1983 és nomenat conseller de la presidència de la Generalitat Valenciana en el primer govern del socialista Joan Lerma. El 1985, conseller d'Obres Públiques i Urbanisme, d'on és destituït per una acusació de suborn a funcionaris. Inculpació que es dilueix perquè les proves queden invalidades per una qüestió de forma. El 1999 el nou president del PP Eduardo Zaplana el nomena conseller d'Ocupació i, més tard, conseller de Territori i Habitatge. El 2003 el president Francisco Camps el fa conseller de Sanitat i el 2000, conseller d'Immigració. Inculpat en el cas que li ha merescut la condemna, encara el 2011 el nou president Alberto Fabra el confirma com a portaveu parlamentari del Partit Popular. Mentre va militar al PSOE el seu poder a la comarca de la Ribera va fer que “pactar amb Blasco” es convertís en una necessitat. Rafael Blasco sempre ha estat “una necessitat”. Una necessitat de frau persistent que situa la política valenciana en el lloc on ha acabat. A l'obituari.