Desactivem la violència

M'oposo a la violència perquè quan sembla que causa un bé, aquest només és temporal i, en canvi, el mal que causa és permanent” (Mahatma Gandhi). Vostè ha passat por alguna vegada? Jo també. “La violència no deixa de tenir cert parentiu amb la por”, reconeix el poeta Arturo Graf.

Fa un piló d'anys vaig haver de fer la mili, d'oficial, a Vitòria. Ja ni recordo el nombre exacte d'enterraments als quals em van enviar en representació del meu regiment. Eren de policies o guàrdies civils assassinats. Jo no els coneixia. Víctimes de violència. Una pintada, prop de casa, m'angoixava: “Mata un militar cada dia”. Vaig passar por: aleshores tenia vint anys. Sempre sabem de robatoris, amenaces, patiment. La filosofia hi ha pensat, i molt: Hobbes, Kant, Nietzsche, Hegel, Adorno, Arendt, De Beauvoir, Benjamin, Derrida, Hinkelammert i tants més! I els clàssics: “La violència acostuma a engendrar la violència” (Èsquil).

Aldarulls a Barcelona o EN altres nuclis urbans del país: com pot passar? Que algú posi ordre! Em sorprenen amics intel·ligents –i fins i tot alguns “representants electes”– que semblen justificar-ho, amb matisos o sense.

John Zerzan, líder de Black Block, argumentava que certes formes d'acció directa –sense armes de foc– no constitueixen violència sinó autodefensa. ¿Han vist Battle in Seattle (Townsend, 2007)? És una ficció “realista” de la protesta de milers d'activistes el 1999 durant una cimera econòmica. Cinc dies de violència –inspirats potser per Zerzan– viscuts des de la perspectiva de polítics, antiavalots, manifestants, rics, desequilibrats de qualsevol bàndol, periodistes. “No s'atacaria la propietat privada si es tingués una perspectiva racional que el sistema canviarà per a millor; però no és així i la gent està desesperada” (Zerzan). ¿Indignació humana o malaltia paranoica?

Poca cosa es resol amb l'ús exclusiu de la força, fins i tot la lícita. Calen estratègies. El sociòleg noruec Johan Galtung desenvolupa certs conceptes: distinció entre pau positiva i negativa (simple absència d'enfrontaments visibles); violència estructural (forma sistèmica d'un règim que impedeix que alguns se'n surtin: racisme o sexisme, com a exemples); teories de mediació, etcètera. Ha estat criticat, justament. Ven una imatge d'èxit: el “triangle de la violència”. Imaginin un iceberg, de manera que: a) violència visible (directa, amb actes palesament agressius) n'és una petita part. A l'enorme massa submergida hi ha altres dos elements: b) la violència estructural, la pitjor, que impossibilita la satisfacció de les necessitats; i c) la violència cultural, un marc legitimador concretat en actituds. Sembla massa fàcil? Els disturbis estarien causats per la violència estructural i es justifiquem per la violència cultural (abús de poder, discriminació social, econòmica, sanitària, racial...). He preguntat a 4t d'ESO quan, davant la misèria o la repressió de llibertats, es podria ser violent, i m'han respost amb força maduresa: mai és solució, però a vegades estàs desesperat, escriuen alguns.

Youtube no és real, és una pantalla: és la mirada d'uns ulls que no són ni propis ni imparcials. És tan fàcil judicar assegut al sofà! Sembla còmic: hi ha opinions de panxacontents, com si fos un videojoc outlet. Resolem: com desactivar-la?

Puc decebre els meus amics ‘pRogres', però jo accepto que l'Estat reclami per a ell “el monopoli de la violència física legítima” (Weber, 1919). Cal policia i, potser, exèrcit. La majoria de les vegades n'hi haurà prou que hi siguin: discrets, eixerits i eficaços. Ells ni jutgen ni fan les lleis, només elaboren informes, organitzen i col·laboren amb el poder executiu. Han de ser serens i resolutius, han de reduir els violents malaltissos, i ho han de fer bé, professionalment, com treballem bombers, metges, mecànics o docents. Plató els considerava “selectes”: ho han de ser, hi estic d'acord. I els ciutadans potser així sabrem participar de manera pacífica i oberta en la vida social i política. Ara bé, la desactivació profunda de la violència és estructural: feina d'agents culturals i artistes, d'opinion makers, del sector productiu i fiscal, dels quadres educatius i dels intel·lectuals.

Cal educar en una actitud concreta: ser pacífics. És més que “pacifista”: aquest demanaria una pau negativa que manca; l'altre dóna pau positiva, perquè la té. Com estem educant?: competitivitat agressiva, menyspreu de l'altre, imposició dels propis esquemes... Se'ns ha girat feina perquè –com diu un proverbi xinès– “la violència és el refugi de les ments petites”. L'ús no legítim de la força porta misèria i discriminació: quins encaputxats volen això? Ho vol algú?