Opinió

A la cua d'Europa

El resum de l'any passat del ‘Financial Times' esmenta la “generació perduda” que són els joves espanyols d'avui

De les elec­ci­ons euro­pees se n'ha par­lat en ter­mes de movi­ment sísmic o tsu­nami, però també es podria par­lar d'explosió ter­mo­nu­clear amb el fall out effect de la pluja radi­o­ac­tiva poste­rior. Vegin, si no, com Rubal­caba ha encai­xat la der­rota amb la seva renúncia a la secre­ta­ria gene­ral del PSOE. I la veri­tat és que no n'hi havia per menys, atès que el gran míting a escala comu­nitària va ser el que va reu­nir a Bar­ce­lona l'actual titu­lar del Par­la­ment euro­peu, Mar­tin Schulz; el pri­mer minis­tre de França, Manuel Valls, que en un acte cele­brat tocant a la seva casa natal del barri d'Horta, no va pro­cla­mar en abso­lut la seva cata­la­ni­tat i es va expres­sar bàsica­ment en cas­tellà com el Felipe González, també pre­sent i pre­co­nit­za­dor d'una Gross Koa­li­tion adver­sa­tiva del sobi­ra­nisme català. Que ja ho va escriure Josep Pla que allò que més s'assem­bla a un espa­nyol de dre­tes és un espa­nyol d'esquer­res. O pre­te­sa­ment d'esquer­res, també. I que ja s'ha vist a les urnes que els pre­di­ca­dors d'una pre­sumpta cris­pació cau­sada pels inde­pen­den­tis­tes no han obtin­gut cap ren­di­ment elec­to­ral. El Minis­teri de l'Inte­rior aquesta vegada no podia repe­tir la jugada dels comi­cis autonòmics, quan el sin­di­cat de poli­cies de finan­ces va publi­car fal­se­dats de comp­tes cor­rents a Suïssa con­tra Mas i Pujol en plena jor­nada de reflexió sense que la Junta Elec­to­ral des­con­voqués les vota­ci­ons.

Tam­poc la líder del PP, Camacho, entre gra­vació i gra­vació al res­tau­rant La Camarga, va obte­nir cap resul­tat mal­grat haver fet des­fi­lar per Cata­lu­nya tota la plana major popu­lar. Ni Navarro va sumar adhe­si­ons quan va ento­nar aquell “mama, pupa” refe­rit a una “agressió” tan lleu com la que poden cau­sar les “mans blan­ques que no ofe­nen” i menys encara les d'una tieta de 63 anys que no deixa ni una mil·limètrica esgar­ra­pada, ni un “pes­cozón que te pego, leche” d'estil Ruiz Mateos a l'heroic líder que, en rea­li­tat, no va ento­mar ni tan sols la mini­bu­fe­tada com la d'un sin­di­ca­lista madri­leny al minis­tre Miguel Boyer i que als tri­bu­nals va aca­bar amb una multa de 250 ptes. En fi, que m'estra­nya que ambdós diri­gents no s'hagin plan­te­jat de dimi­tir. El ridícul ja l'han fet i la cris­pació als car­rers de Sants o les pro­tes­tes con­tra el pàrquing de Bur­gos també són con­seqüència de l'acció de govern de les seves for­ma­ci­ons. Així, doncs, que s'ho facin mirar.

A escala espa­nyola, el PP ha fra­cas­sat a Anda­lu­sia amb un can­di­dat que no era “señor de Sevi­lla ni hom­bre de Córdoba, sinó señorito de Jerez i Domecq con­sorte”. Jo vaig tenir una vegada l'honor de pro­nun­ciar el dis­curs inau­gu­ral de la Feria del Caba­llo de Jerez i vaig veure a la remonta mili­tar més de 80 Domecqs entrant a cavall amb el patri­arca en car­rossa. Ofi­ci­ava junt amb mi l'alcalde per­petu i pre­si­dent per­petu de la fira, M. Primo de Rivera, i sem­pre m'he pre­gun­tat si tota aque­lla hípica la paguem nosal­tres amb el pres­su­post de Defensa. No m'estra­nya, però, que Arias Cañete vagi una mica debi­li­tat en tant que aspi­rant a comis­sari de la UE, igual que Guin­dos per a l'Euro­grup (a causa del seu pas­sat de Leh­man Bros). Del Cañete de la supe­ri­o­ri­tat intel·lec­tual en relació amb les dones, també han cir­cu­lat a Info­li­bre notícies rela­ti­ves als seus nego­cis petro­li­ers en dife­rents para­di­sos fis­cals i la pre­gunta de si alguna de les seves empre­ses es dedica al bunke­ring, és a dir, al sub­mi­nis­tra­ment de com­bus­ti­ble als vai­xells fon­de­jats en aigües de Gibral­tar que han moti­vat pro­tes­tes espa­nyo­les con­tra la Gran Bre­ta­nya. Natu­ral­ment, ell ho nega enèrgi­ca­ment, però també és cert que els milers de tones de pedres per fer espi­gons que Madrid con­demna són com­prats a Espa­nya. I, en tot cas de cara a la UE, ens hem de que­dar amb el que ha dit al sant pare que Anda­lu­sia és el pit­jor exem­ple del drama de l'atur dels joves fruit d'un sis­tema inhumà i que l'Estat espa­nyol és un exem­ple d'exclusió. Per part seva, el resum de l'any pas­sat del Finan­cial Times esmenta la “gene­ració per­duda” que són els joves espa­nyols d'avui. I el govern cen­tral sense fer roga­ti­ves ad peten­dam plu­viam o per una anèmica recu­pe­ració.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia