Botànica funerària

Avui parlarem de botànica. El 1918 Francesc Cambó en ple brot de flora autonòmica va dir allò de: “Monarquia? República? Catalunya!” Després es va pansir i va cultivar les males herbes d'Alfons XIII. Va arribar la primavera de 1931 i el poble jardiner esbrossava: “Visca Macià! Mori Cambó!” Francesc Macià, botànic de l'olor de farigola florida d'un dia d'abril, també es va empassar els esbarzers de l'Espanya republicana creient que podien ser geranis. Des del llit de mort (1933) va deixar anar una rosa amb espines que ni amb serra elèctrica es podia podar: “Pobra Catalunya.” La casa i l'hortet que havia de ser el país es va convertir en el desert del Gobi. Ni els cactus volien instal·lar-s'hi amb la família. Des del seu exili de jacarandes blau liloses argentines, Cambó també veia com s'apropaven els xiprers. I abans del darrer sospir (1947) es va empeltar amb les idees dels Quaderns de l'Exili, és a dir, Joan Sales, Lluís Ferran de Pol, Raimon Galí, J.M. Ametlla. Els va donar ajuda econòmica i els va venir a dir que tenien raó. Es poden imaginar què deien aquells xicots que amb una llavor van començar a fer néixer flors a cada instant. Per dir-ho a la manera vegetal d'en Sales: “Em sento català senzillament com un albercoc se sent albercoc i no préssec.” Precaució, amic botànic. Curiós. Tots els catalans quan caminen cap al xiprer ho veuen clar. Distingeixen la flor natural de la de plàstic. La quantitat de flors falses que hem comprat a Espanya és per muntar un Amazones de PVC. Digue-li autonomia, república, o orquídies de plexiglàs. I tota ofrena floral espanyola ens du a un lloc: el cementiri. Ja ho va deixar escrit Celestí Barallat a Principis de botànica funerària (1885), ara, casualment, reeditat. És vital la vegetació dels cementiris. Res de plantes verinoses, espinoses. Tampoc fruiters, perquè ens menjaríem els morts. Ni flors de plàstic, ni males herbes, ni necrofília floral. Fem cas de la botànica i dels xiprers si volem descansar, per fi, en pau.