Monarques

No hi ha res com l'humor anglès per parlar de reis i monarquies. Els britànics sempre han respectat el potencial turístic de la casa reial i han incorporat els avatars de la família Windsor al seu sistema d'interpretació del món en clau irònica. En un moment determinat, al segle disset, els britànics van decidir decapitar un rei (Carles I), fer la corresponent guerra civil, i assajar un breu experiment republicà. La cosa va durar quatre dies i aviat en van trobar un altre (Carles II) disposat a restaurar la monarquia, a anar sovint al teatre i a fer més cas al parlament. Aquest episodi els va estalviar haver de fer la revolució francesa i els va fer adonar que posar un monarca a l'escenari pot resultar d'una certa utilitat pública i és una font d'innocu entreteniment pel públic en general. Per això de seguida que em vaig assabentar de l'abdicació de Juan Carlos I (bé a Anglaterra li diuen, no pas sense ironia, Don Juan) li ho vaig comunicar al meu amic republicà. Estava convençut que en la seva resposta hi trobaria alguna espurna d'humor anglès. No em va pas fallar. Em va respondre textualment això: “El rei ha abdicat? I qui ha designat per succeir-lo? Espero que no sigui algú de la seva família...” Impecable. Al nostre país, la monarquia sempre penja d'un fil i això dificulta la seva incorporació natural a l'activitat humorística malgrat els honorables esforços dels guionistes del Polònia. L'imminent Felip VI, un xicot que ha fet d'un accident de naixement una professió, és persona aplicada i rigorosa en la feina que li ha tocat. Ara i aquí, però, com que la ciutadania no assumeix pas la monarquia com “un fet de la vida” a l'estil britànic (ja saben que, allà, fins i tot els independentistes escocesos reclamen poder seguir essent súbdits de Sa Majestat), les possibilitats de fer broma amb el nou rei són molt limitades. Aquí la figura d'un rei encara provoca atacs de transcendència, siguin a favor o en contra. És una dificultat afegida al procés de successió.