Opinió

Duran i el sentit d'estat

El simplisme de la política catalana pot abocar el nostre país a deixar perdre el més important (probablement l'únic) home d'estat de què disposem

Reti­rat Jordi Pujol de la pri­mera línia política l'any 2003, Josep Antoni Duran i Lleida ha estat en l'última dècada, i s'hi manté en l'actu­a­li­tat, el més impor­tant (i pro­ba­ble­ment l'únic) home d'estat de què dis­posa Cata­lu­nya. De la mateixa manera que li va ocórrer a Pujol, li ocorre a Duran la para­doxa de ser homes d'estat sense estat; és a dir, sense estat propi, en una nació sense estat. Perquè cal­dria no obli­dar-ho, i sovint no se'n té consciència, Cata­lu­nya, en l'ordre mun­dial, és un ens subes­ta­tal (soci­al­ment, política­ment i jurídica­ment). L'ano­ma­lia o el buit legal que afecta el reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal de casos, com el nos­tre, de naci­ons sense accés al ple auto­go­vern, van con­di­ci­o­nar la tra­jectòria política de Pujol, plena d'equi­li­bris entre la teo­ria i la pràctica, entre les lle­ial­tats adqui­ri­des (per­so­nals i de país) i les lle­ial­tats apre­ses (ins­ti­tu­ci­o­nals). Així, l'auto­ri­tat moral (impres­cin­di­ble en un home d'estat) de Pujol es va res­sen­tir en el recor­re­gut entre la mei­tat i la fi del segle XX. I del pujo­lisme en va néixer l'anti­pu­jo­lisme, len­ta­ment però obs­ti­na­da­ment.

Amb Duran, pot­ser perquè mai no ha estat el fun­da­dor espi­ri­tual i for­mal d'una ide­o­lo­gia amb unes sigles, sinó només l'admi­nis­tra­dor de l'herència d'Unió Democràtica de Cata­lu­nya (entesa des de Manuel Car­rasco i For­mi­guera fins a Miquel Coll i Alen­torn), el país ha mos­trat el gust més agre. Així, con­tem­porània­ment, Duran és un polític con­no­tat pejo­ra­ti­va­ment per diver­ses qüesti­ons, de les quals almenys dues són d'una importància prin­ci­pal: la qüestió social i la qüestió naci­o­nal. Quant a la qüestió social, Duran és con­si­de­rat de dre­tes, fins arri­bar a l'extrem que és con­si­de­rat el para­digma de polític més de dre­tes entre els que pro­ve­nen de la tra­dició del cata­la­nisme; i, fins i tot, tant o més de dre­tes que el Par­tit Popu­lar. I quant a la qüestió naci­o­nal, Duran és con­si­de­rat com a para­digma de polític no sobi­ra­nista entre els que pro­ve­nen de la tra­dició del cata­la­nisme polític, en un nivell com­pa­ra­ble al del PSC.

La con­no­tació pejo­ra­tiva de Duran està estesa en el con­junt de la soci­e­tat cata­lana de manera hegemònica, tant a l'àmbit d'opinió pública com mediàtica, així com entre els sec­tors poli­tit­zats, inclo­sos alguns cor­rents per­ta­nyents a la mateixa Unió Democràtica de Cata­lu­nya. Es dóna el fet para­do­xal, en canvi, que ni de l'obser­vació deta­llada dels tex­tos que con­for­men el seu cos ideològic, ni del sen­tit de les seves inter­ven­ci­ons, acti­tuds i vots en seus ofi­ci­als i par­la­mentàries, no es con­clou que Duran sigui de dre­tes ni no sobi­ra­nista, al con­trari.

Amb més traça que èxit, Duran ha inten­tat i intenta acos­tar Unió al model del Par­tit Demòcrata dels Estats Units d'Amèrica. És a dir, al cen­tre polític. Amb els valors del cen­tre, els prin­ci­pis del cen­tre i les direc­ci­ons polítiques del cen­tre. No és una fórmula genial: és una fórmula uni­ver­sal, i ja posada en pràctica. Una altra cosa és que el mani­que­isme hegemònic, en tants llocs del món (Cata­lu­nya inclosa) en aquest inici del segle XXI, esti­gui difi­cul­tant o negant la mani­o­bra.

La Unió Democràtica de Cata­lu­nya ins­pi­rada per Duran per­tany a la família soci­al­cris­ti­ana euro­pea (una família laica i no dogmàtica), se situa en la cen­tra­li­tat política i l'entén com un ser­vei al con­junt de la soci­e­tat. Rei­vin­di­car el cen­tre sig­ni­fica com­ba­tre qual­se­vol tipus de divisió política i social, llui­tar pel progrés i la millora de la soci­e­tat des de l'entesa i el diàleg amb la resta de for­ces polítiques. Els demòcra­tes de cen­tre són un cor­rent cen­tral que refusa que la política sigui domi­nada pels extrems, un cor­rent de soli­da­ri­tat dins la moder­ni­tat i un cor­rent de con­ci­li­ació.

En els pròxims dies, el cen­tre d'interès es reduirà a inter­pre­tar els ges­tos de Duran: l'anun­ci­ada abdi­cació a la secre­ta­ria gene­ral de CiU, la renúncia a pre­si­dir la Comissió d'Afers Exte­ri­ors del Congrés dels Dipu­tats, la con­tinuïtat com a por­ta­veu de CiU al mateix Congrés, el relleu a la pre­sidència del comitè de govern d'Unió, l'encapçala­ment d'una can­di­da­tura en unes elec­ci­ons... El sim­plisme de la política cata­lana (inclo­sos actors, espec­ta­dors i comu­ni­ca­dors) pot abo­car el nos­tre país a dei­xar per­dre el més impor­tant (i pro­ba­ble­ment l'únic) home d'estat de què dis­po­sem; men­tre assis­tim a la cerimònia erràtica del volem pa amb oli.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia