La mala llet de l'amo

Josep Antoni Duran i Lleida té un punt d'irritació que sovint el perd. L'enorme habilitat política que el defineix li hauria d'aconsellar contenció, però quan el líder d'Unió perd el món de vista s'encana. Això explica que ara s'hagi irritat amb la doble pressió que pateix. Ell hauria volgut resoldre el tràmit de la llei orgànica d'abdicació amb una cabotada. Sí, senyor!, i a una altra cosa. Però ni Artur Mas ni Mariano Rajoy li han deixat marge. Rajoy ha pactat la llei només amb el PSOE i l'ha tornat a esquivar. Mas li ha exigit l'abstenció. Desbordat i rebotat, Duran ha fet allò que sap fer millor: enrabiar-se. El líder d'Unió ha filtrat a la seva premsa que dimitirà de dos càrrecs que li són prescindibles per a la llarga jugada a la qual aspira: la secretaria general de CiU i la presidència de la Comissió d'Afers Exteriors del Congrés. Per liderar una opció “catalanista, central i moderada” en unes més que previsibles eleccions plebiscitàries, a Duran només li cal pressupost i tropa. Això explica la poca volada del rampell que ha tingut. Dit això, la mala llet de l'amo és còsmica. Rajoy podria estalviar-se inquietar Duran. Què li hauria costat comptar amb ell en la redacció dels dos magres articles de la llei en qüestió? Això els hauria donat ales, a tots dos, per desestabilitzar Mas. Rajoy s'estima més el mos del zombi. Aquest és el gran avantatge del sobiranisme. Si l'amo només fos una mica hàbil, ja hauria guanyat la partida. Senyor Rajoy, a la caròtida, no defalleixi!