La columna
Llicorella
A molts dels protagonistes de les meves novel·les els agrada el vi. La Valèria, de Bones intencions, i la seva amiga Farners es poleixen mà a mà una ampolla d'Heus de la Vinyeta, i mentre beuen prenen decisions molt importants; a la mateixa obra, l'avi Valeri i el seu nét Lluís beuen ratafia i aquesta beguda estableix entre ells uns llaços indestructibles. L'Adriana, de Cames de seda, va canviant subtilment el vi negre pel rosat a mesura que es va desencantant del seu marit i es llança en braços de l'amant. En Genís, l'octogenari protagonista de Mil revolts, reivindica els vermuts casolans, els de tota la vida. A la protagonista, gran patidora, d'Els dies difícils, la conviden a beure un Vinyes dels Aspres i un Malaveïna negre, i ja no pateix tant... Patriotisme vinícola-literari, em direu. I tant! El mateix patriotisme de Delibes quan, a El hereje, fa beure un vi de Rueda a Cipriano Salcedo; el mateix patriotisme de Cela que, a Fotografías por minuto, elogia el vi negre de la Manxa.
Els vins catalans estan de moda. De mica en mica comencem a entendre que Catalunya és terra de grans vins, que en produïm varietats molt interessants, que les vinyes i el món del vi són un model de turisme cultural, de qualitat, i que consumint vins de casa contribuïm a l'economia local i a preservar el patrimoni. Però encara ens hi hem de fer una mica més.
El consum de vins nostres arriba a un 34% del total; anem pel bon camí, però una mica massa lents per al meu gust. La gent encara demana pocs vins catalans. Encara hi ha qui està estancat en els riojas i els riberes del duero i no surten d'aquí, i encara hi ha massa restaurants que tenen una carta de vins del país molt limitada, i moltes botigues on les DO catalanes són escasses. Hem de ser, també en això, més militants, i aprendre, com una part més de la nostra cultura, el que els costa als ceps arrelar a la llicorella. I així, de mica en mica, anar estimant el país encara més.
