O Sitges o Vilopriu

La dimissió ful­mi­nant de Pere Navarro pot ser un revul­siu per al PSC sem­pre que la seva renúncia no sigui només una ope­ració estètica per can­viar un líder malas­truc. Al PSC li convé un debat pro­fund sobre quin paper vol tenir en el debat sobi­ra­nista. El que sigui, però sense cops de timó. Al debat d'inves­ti­dura del pre­si­dent Mas del 2012, Pere Navarro va anun­ciar que el PSC s'abs­tin­dria en tot allò que tingués a veure amb el dret a deci­dir. Una decisió estrambòtica, sí, però si ho hagués com­plert al peu de la lle­tra el PSC hau­ria tin­gut una línia cohe­rent i qui sap si s'hagués fet un forat entre l'elec­to­rat. Hi ha gent a Ini­ci­a­tiva i a Unió que no té clar què farà quan arribi el dia de deci­dir entre sí-sí, sí-no i no. Però sí que han fet una aposta insu­bor­na­ble per la con­sulta. El PSC no pot pre­su­mir d'això perquè va començar amb aquest abs­ten­ci­o­cidi, va con­ti­nuar simu­lant que plan­tava cara al PSOE i va aca­bar asse­ient els dipu­tats crítics al galli­ner del Par­la­ment. Massa car­nassa per als rivals, mul­ti­fuita de vots garan­tida: Ciu­ta­dans els acu­sa­ven de fer el joc a l'este­lada; Esquerra, de ser un par­tit sotmès a Espa­nya en gene­ral i al PSOE en par­ti­cu­lar. Ara el PSC té una opor­tu­ni­tat d'or per fer un reset històric. Que escolti les seves bases, els seus exvo­tants, i que doni suport a la con­sulta sense embuts. I més tard ja deci­dirà, com ha de fer Ini­ci­a­tiva, com ha de fer Unió, si fa cam­pa­nya pel sí-sí, pel sí-no o pel no. És exac­ta­ment això el que li recla­mava el sec­tor més cata­la­nista del PSC que cada estiu es troba a Vilo­priu: reconèixer que Cata­lu­nya és una nació (dis­sabte es reu­neix el con­sell... Naci­o­nal del PSC) i que com a tal té dret a deci­dir sense que altres deci­dei­xin si té dret a deci­dir. El PSC té una ocasió d'apos­tar per Vilo­priu. Si con­ti­nua anco­rat al congrés de Sit­ges, en les elec­ci­ons muni­ci­pals de l'any vinent podria per­dre fins i tot el pes muni­ci­pal que, pre­ci­sa­ment, va fer que a Sit­ges gua­nyes­sin els del congrés de Sit­ges.