De la càmera al mòbil

Com que tot allò sus­cep­ti­ble d'empit­jo­rar gene­ral­ment empit­jora, on abans hi havia càmeres de foto­gra­fiar i de fil­mar avui hi ha telèfons mòbils i tau­le­tes, si és que hem d'uti­lit­zar aquesta adap­tació de l'anglès tablet per desig­nar aquests mini­or­di­na­dors dotats d'una pan­ta­lla tàctil que n'ocupa gai­rebé tota la superfície i que veiem bri­llar arreu, fins i tot a les pla­tees fos­ques dels tea­tres en plena repre­sen­tació. En l'era analògica, les càmeres per cap­tar imat­ges en movi­ment eren escas­ses. El ciu­tadà que dis­po­sava d'un equip de Súper 8 (que reque­ria càmera, pro­jec­tor, pan­ta­lla i molta paciència) era un mem­bre dis­tin­git de la comu­ni­tat. Quan­tes expo­si­ci­ons no s'han nodrit d'aquests esforçats cine­as­tes ama­teurs! La sin­gu­la­ri­tat es va man­te­nir men­tre els apa­rells de fil­mació en vídeo (quan els repro­duc­tors domèstics ja s'havien gene­ra­lit­zat) encara eren andròmines mas­todònti­ques. Les càmeres de foto­gra­fiar analògiques eren més comu­nes, però el cost de reve­latge dels rodets tam­poc no per­me­tia dis­pa­rar indis­cri­mi­na­da­ment a qual­se­vol objec­tiu, fix o mòbil.

La digi­ta­lit­zació, que tants bene­fi­cis ens ha repor­tat, ha estat també el prin­cipi d'un pen­dent infer­nal. Sense suport en pel·lícula, sense neces­si­tat de reve­lar nega­tius, sense neces­si­tat ni tan sols de tras­lla­dar les imat­ges a paper, tot­hom es va posar a fer foto­gra­fies sense mesura. Quan les tar­ge­tes de memòria van subs­ti­tuir les cin­tes que havien subs­tituït les pel·lícules tot­hom es va posar a fil­mar també sense mesura. Avui tot­hom filma i foto­gra­fia arreu, en moments memo­ra­bles o ano­dins, sol o acom­pa­nyat, fins al punt que la foto­gra­fia sel­fie ja és, pro­ba­ble­ment, la més comuna de les foto­gra­fies. Però el gran canvi, l'autèntic canvi, no és el baix cost i la quan­ti­tat d'ope­ra­dors i de mate­rial produït que això sig­ni­fica: el gran canvi és l'apa­rició del mòbil i la tau­leta com a dis­po­si­tiu poli­va­lent. Fins fa dos dies ana­ves a un con­cert o una funció de tea­tre infan­til (res de l'altre dijous al mes de juny si ets pare o avi, com ho és la mei­tat de la població), s'il·lumi­nava l'esce­nari i dot­ze­nes de càmeres s'ele­va­ven a la pla­tea per impe­dir la visió de les files poste­ri­ors, men­tre un esca­mot de mitja dot­zena de pares s'arros­se­gava per les vores de l'esce­nari. Era molest, però ¿saben com bri­llen les pan­ta­lles dels telèfons mòbils i de les tau­le­tes en la fos­cor? Impe­dei­xen la visió, com les càmeres d'abans, i pel mateix preu t'enllu­er­nen. Qual­se­vol pla­tea és una visió d'Andròmeda. No em diguin que no pro­gres­sem.