De la càmera al mòbil

Com que tot allò susceptible d'empitjorar generalment empitjora, on abans hi havia càmeres de fotografiar i de filmar avui hi ha telèfons mòbils i tauletes, si és que hem d'utilitzar aquesta adaptació de l'anglès tablet per designar aquests miniordinadors dotats d'una pantalla tàctil que n'ocupa gairebé tota la superfície i que veiem brillar arreu, fins i tot a les platees fosques dels teatres en plena representació. En l'era analògica, les càmeres per captar imatges en moviment eren escasses. El ciutadà que disposava d'un equip de Súper 8 (que requeria càmera, projector, pantalla i molta paciència) era un membre distingit de la comunitat. Quantes exposicions no s'han nodrit d'aquests esforçats cineastes amateurs! La singularitat es va mantenir mentre els aparells de filmació en vídeo (quan els reproductors domèstics ja s'havien generalitzat) encara eren andròmines mastodòntiques. Les càmeres de fotografiar analògiques eren més comunes, però el cost de revelatge dels rodets tampoc no permetia disparar indiscriminadament a qualsevol objectiu, fix o mòbil.

La digitalització, que tants beneficis ens ha reportat, ha estat també el principi d'un pendent infernal. Sense suport en pel·lícula, sense necessitat de revelar negatius, sense necessitat ni tan sols de traslladar les imatges a paper, tothom es va posar a fer fotografies sense mesura. Quan les targetes de memòria van substituir les cintes que havien substituït les pel·lícules tothom es va posar a filmar també sense mesura. Avui tothom filma i fotografia arreu, en moments memorables o anodins, sol o acompanyat, fins al punt que la fotografia selfie ja és, probablement, la més comuna de les fotografies. Però el gran canvi, l'autèntic canvi, no és el baix cost i la quantitat d'operadors i de material produït que això significa: el gran canvi és l'aparició del mòbil i la tauleta com a dispositiu polivalent. Fins fa dos dies anaves a un concert o una funció de teatre infantil (res de l'altre dijous al mes de juny si ets pare o avi, com ho és la meitat de la població), s'il·luminava l'escenari i dotzenes de càmeres s'elevaven a la platea per impedir la visió de les files posteriors, mentre un escamot de mitja dotzena de pares s'arrossegava per les vores de l'escenari. Era molest, però ¿saben com brillen les pantalles dels telèfons mòbils i de les tauletes en la foscor? Impedeixen la visió, com les càmeres d'abans, i pel mateix preu t'enlluernen. Qualsevol platea és una visió d'Andròmeda. No em diguin que no progressem.