Societat invisible

Entro en un gran edifici, on tinc concertada una entrevista. El guàrdia jurat em demana el DNI. Després em fa passar sota un arc de detecció de metalls. Un cop radiografiat puc avançar. Travesso un passadís. Pujo una escala que em transporta a un nou laberint de passadissos, flanquejats per despatxos, tancats a aquesta hora de la tarda. Quan ja pensava que m'havia perdut o que el minotaure sortiria a envestir-me he arribat a una sala d'espera il·luminada per una llum zenital.

Mentre espero que la Persona Important em rebi, llegeixo el rètol que hi ha en una paret: “L'informem que un circuit tancat de televisió registra tots els seus moviments en aquest edifici.” Si no em fes vergonya, cediria a les ganes de prodigar moviments absurds. Em consolaria amb la idea pueril que la multiplicació de gestos anodins deu saturar hores i hores de filmacions estúpides com aquesta. Quin avorriment, el de Déu, si té la filmació de totes les filmacions.

És curiós. A mesura que les nostres passes queden filmades, a mesura que els nostres moviments per internet queden registrats i que les nostres converses telefòniques són gravades (“per-a-la-seva-pròpia-seguretat”), la majoria d'empreses i institucions es fan cada cop més invisibles. Tot queda registrat però cada vegada és més difícil arribar: arribar a veure un rostre, a parlar amb una veu humana, a tenir una simple adreça postal, a poder formular una reclamació de tu a tu. Rajoy fa rodes de premsa interposades per una pantalla de plasma. El Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat va expedientar Uber, el grup que ha introduït l'aplicació que ofereix serveis de “transport compartit”. Però l'expedient no ha tingut cap efecte perquè Uber no es dóna per assabentada ja que està en el “núvol”. És a dir, Uber existeix però existeix de manera invisibilitzada. Més que líquida, la nostra societat és invisible.