Pizza i família

Les famílies es cohe­si­o­nen al vol­tant de la taula. Aquesta és la teo­ria i con­ti­nua sent una veri­tat fona­men­tal, però en la pràctica els dinars i els sopars cada vegada són més un tràmit, cadascú va a la seva, menja com i quan vol una vianda feta de qual­se­vol manera. Ens que­daríem esgar­ri­fats si tinguéssim unes càmeres ocul­tes que ens per­me­tes­sin obser­var la rea­li­tat dels àpats fami­li­ars. Hi ha cases en què asseure's junts a taula és una raresa. I d'altres en què es menja enmig d'un mutisme total perquè només se sent el tele­vi­sor.

Al cos­tat de la glo­ri­osa cuina fami­liar ita­li­ana, la pizza és una alter­na­tiva sim­ple i econòmica per men­jar fora de casa. Avui pots men­jar una pizza a qual­se­vol lloc del món, sí, però a Itàlia con­ti­nua essent, a més a més d'un bon recurs indi­vi­dual, un poderós reclam fami­liar. Són estam­pes típiques de cap de set­mana les famílies que van a sopar ple­ga­des sense haver de ras­car-se gaire la but­xaca. Dema­nen una pizza per barba i poca cosa més, que la pizza ja omple prou. És un bon pre­text per pas­sar una bona estona i fer vida de família entre mos i mos. Coin­ci­dei­xen sovint tres gene­ra­ci­ons, amb els avis fent un paper patri­ar­cal i també cre­matístic (la tra­dició diu que, si s'ho pot per­me­tre, paga la nonna, l'àvia). Segu­ra­ment per això hi ha tants res­tau­rants i trat­to­ries de preu asse­qui­ble per tot Itàlia.

Jo no veig aquí que anar a sopar amb els fills fora de casa sigui una pro­lon­gació tan natu­ral de la vida fami­liar. Quan dic aquí em refe­reixo a Cata­lu­nya. La pae­lla dels valen­ci­ans, en canvi, com­pleix la mateixa funció d'aple­gar pares, fills i néts cada cap de set­mana a casa o a la caseta, al res­tau­rant o a la torre d'un amics. Per­pe­tua uns sen­zills ritu­als domèstics que afa­vo­rei­xen extra­or­dinària­ment els lli­gams fami­li­ars i els d'amis­tat. Perquè a València molt més que a Cata­lu­nya, la pae­lla crea vin­cles, és un pal de paller de la soci­e­tat.