‘Verde que te quiero verde'

Porta l'aire de Granada el tall higiènic de la fulla sanitària, el perfum de la neu que corona la serra, l'elegància del vers del poeta, el mateix que va convertir el verd en himne; verde que te quiero verde. Arrossega l'aire de Barcelona aquests dies la pesantor de la tempesta encara no descarregada, el respirar feixuc de barriada portuària que s'aboca al mar, camisa desbotonada, sobre els molls on va guardar fusta el poeta de poetes, el de L'irradiador del port i les gavines, el de “dóna'm la mà que anirem per la riba ben a la vora del mar, bategant, tindrem la mida de totes les coses només en dir-nos que ens seguim amant”. Si en l'eteri del vers les llengües en la bellesa s'agermanen, neci és el que en el bressol de l'aula en fa punyal i batalla.