Amanida de viatge

A l'autocar, casualment era l'únic passatger. Un cas insòlit, pensava jo, però el fet es va repetir dues setmanes més tard. El trajecte era d'uns 100 km, i començava a pensar que fins i tot alguna vegada aquell bus, que era de grans dimensions, luxós, si no hi arribava a pujar ni un usuari, com ara jo, aniria absolutament buit. Misteris d'un país que, pel que es veu, sobreïx de riqueses per totes bandes. No vaig entaular conversa amb el conductor, ens vam acontentar amb dues o tres frases inicials; cadascú als seus rumiaments. Vaig tenir companyia sonora una gran part del trajecte. El xofer tenia posada la ràdio i no pas a baix volum, el suficient per escoltar-la ell i els soferts passatgers (si és que mai foren més de dos o tres). L'emissora que tenia connectada era aquella que emet sempre música flamenca i cançó “espanyola”, i que deu tenir àmplia audiència. Vaig poder escoltar un locutor amb accent andalús, potser lleugerament passat pel cinturó industrial barceloní, el qual garlava àgilment, tot anunciant els títols de les peces: la música la componien seguidillas, soleás, fandangos i cançons espanyoles estripades, de gelosia, achares, despit i passió, tot molt instructiu sobre un país de dones amb trapío, toros i toreros. El cas és que no vaig donar gaire importància al fet de la ràdio fins que vaig constatar que ja no podia pensar, em trobava sense força suficient per abstreure'm: la música, afegint-hi els comentaris del locutor, omplia tot el meu espai mental. Vaig estar temptat de passar a la zona mitjana de l'autocar, però finalment vaig descartar aquella solució per mandra. Al cap i a la fi, en cap racó del bus estaria lliure d'aquella omnipresent genuïnitat musical.

Al cap d'una estoneta d'esperar si per ventura l'home canviava el punt del dial, vaig aixecar la veu per demanar-li si tindria l'amabilitat d'abaixar un xic el volum, i ell va fer-ho a l'acte. El sorollet es féu aleshores més suportable, però, acostumat com estava a sentir-lo, continuava envaint-me, insidiós. Jo vivia, mal no ho volgués, totes aquelles peripècies amoroses explicades a les cançons, m'informava de les peticions dels oients, em deixava lliscar juntament amb el locutor per la cantarella de la fonètica andalusa. De sobte, el xofer canvià d'emissora i en sortí una veu en català que donava les notícies. Vam escoltar-les totes. El conductor semblava molt atent. Jo recordava que, en pujar al vehicle, ens havíem parlat en català. En acabar el butlletí, tornà a la musiqueta flamenca, ara amb molt poc volum. I llavors l'home parlà pel telèfon sense mans, en català, amb un interlocutor, potser un familiar, comentant amb indignació una notícia que la ràdio havia donat sobre obstruccions de Madrid a reivindicacions catalanes. El xofer estava pel dret a decidir, es queixava de les imposicions descarades dels de Madrid. Pel to i accent, no era d'origen català, segurament un fill d'immigrants. Però era un ciutadà tan català com jo.

Vaig rumiar sobre l'aparent contradicció entre la postura politicocivil d'aquell home i els seus gustos musicals. No n'hi havia gens, de contradicció. De segur que aquella era la música de la família, la que havia escoltat de petit. I allò, aquell univers musical, continuava fent companyia al conductor, li afalagava els sentits, mentre que, en el terreny de les idees i en la identificació de la col·lectivitat, se sentia del tot integrat. Podria ser que ell tingués carnet de l'Hospi i un seu fill ja fos enxaneta dels Castellers de Cornellà, amb carnet del Barça.

Vet aquí com la ràdio d'un autocar m'ajudà a consolidar algunes idees. Som un país variat com una amanida tropical. Hi ha de tot, i molt ben barrejat, no ho oblidéssim. L'interessant és que el resultat sigui aglutinant i saborós com el millor dels nostres plats.