La unió postsoviètica

Permeteu-me donar fe d'una errada apareguda a la columna anterior, fa dues setmanes. El 6 de juny del 1944, el contingent aliat que va desembarcar a Normandia no era de 300.000 soldats, sinó de 150.000. Tanmateix, la força desembarcada triplicava els 50.000 soldats alemanys desplegats a la costa francesa.

Un cop donada fe de l'errada, tornem a l'actualitat. Tal com havíem dit, la crisi d'Ucraïna és lluny de resoldre's i continuen els enfrontaments, però ha quedat difuminada per l'aparició d'una nova entitat geoeconòmica que aspira a tenir un paper en el futur. Es tracta de la Unió Euroasiàtica, promoguda per Rússia i integrada per aquest país, Bielorússia, Kazakhstan, Armènia, Kirguizistan i Tadjikistan. Tots aquests estats foren membres de l'antiga Unió Soviètica, i tot i que el seu promotor –Vladímir Putin– no manifesta intencions de renovar el passat, la majoria d'observadors assenyalen que la unió és en realitat “el miratge d'un nou arxipèlag soviètic”.

Sobre el paper, la Unió Euroasiàtica sembla una futura superpotència. La idea és que sigui una mena de contrapès a la Unió Europea, els EUA i la Xina. Quan s'hi afegeixin tots els estats projectats, tindrà 171 milions d'habitants i un producte interior brut de gairebé 3 trilions de dòlars. Malgrat tot, no sembla que pugui ser un gran negoci per a Putin. Tot i les seves xifres impressionants, el producte interior de la unió amb prou feina arribarà a ser una cinquena part del de la Unió Europea, una sisena part del dels EUA o una tercera part del de la Xina.

A més, la Unió Euroasiàtica té una feblesa política. Tots els seus estats membres són règims autoritaris o oligàrquics, una competència impossible per als seus rivals. Si Putin intenta reconstruir l'imperi soviètic, la jugada li pot sortir ruïnosa a llarg termini.