9-N: la república catalana vindrà primer

Al llarg d'aquests dies tan intensament monàrquics hi ha hagut un bon nombre de persones i organitzacions que s'han recordat de la República. La majoria ho han fet per mostrar un cop més que la monarquia no és un sistema polític verament democràtic. És un interès ben just. Uns quants altres han volgut veure en el debat entre monarquia i república una manera d'apuntalar la desacreditada tercera via. S'equivoquen, com comentarem.

Els detentors del règim polític espanyol, representat pels seus dos “partits insígnia” (PP + PSOE) en el seu procés de naufragi anunciat, han defensat amb les dents el règim monàrquic com a taula de salvació dels seus privilegis. És molt probable que aconsegueixin de fer surar de moment les velles naus a la deriva, però serà a costa d'accentuar la davallada electoral que es farà més sensible encara en el PSOE, que amb la seva abraçada passional a la monarquia espanyola ja ha perdut tota credibilitat com a estructura diferenciada del PP.

Partits del règim. Joies revellides d'una corona rovellada. Patetisme institucional. Davant aquest panorama de posicions inamovibles per part del “bloc immobilista”... qui podria confiar en la monarquia com a agent polític en el moment present? Els somnis febrosos que volen veure un jove monarca apuntalant la tercera via obliden la incapacitat d'un sistema de poder que no ha entès mai la democràcia. Un poder que es basa només en la defensa dels privilegis d'unes entitats financeres que no financen i que perviuen per mitjà de l'extorsió dels fons públics. I en el despotisme d'unes empreses monstruoses (de l'energia, de la comunicació, etc.) que viuen de l'extracció de flux pecuniari de les venes de milions de consumidors captius.

Aquest règim instal·lat en l'abús s'enfonsa. I serà substituït per un de nou. Però això no serà automàtic. El republicanisme espanyol és encara molt feble, i basar les nostres esperances en els resultats d'aquest moviment ideològic d'àmbit estatal seria un error greu. La República que vindrà primer serà la República Catalana Independent. I els republicans de bona fe farien ben fet de posar-se al costat del poble català en el seu anhel d'independència i de renovació democràtica –política, econòmica i social–. I dins els Països Catalans sota Espanya haurien d'afavorir el procés de presa de consciència entorn del dret d'autodeterminació perquè, d'aquesta manera, acceleren la possibilitat d'una ruptura. La crisi territorial-nacional de l'Estat espanyol pot representar, de retruc, la possibilitat a mitjà termini d'una alternativa política més enllà de la nació catalana.

Immobilisme o renovació. La renovació no és la substitució d'un cromo per un altre: poso rei jove on hi havia rei vell. El que és vell és el sistema polític. I la República Catalana Independent és l'esperança de tots els demòcrates. Però el referèndum s'ha de fer sense trampes: si s'exigeix més del 50% de votants favorables no es pot calcular sobre tres respostes possibles. O es fa una sola pregunta “normal” (és a dir, on es pugui respondre simplement sí o no) o s'ha de preveure una segona volta amb les dues respostes més votades.

El 9 de novembre, fent possible un referèndum clar, farem un pas de gegant vers la República Catalana Independent. La República que ha de venir primer.