Nussbaum

Aznar es va fer seu el “patri­o­tisme cons­ti­tu­ci­o­nal” de Jürgen Haber­mas, un con­cepte sense emoció patriòtica, que en el cas del pen­sa­dor de Düssel­dorf s'explica pel pas­sat d'Ale­ma­nya i, en el de lord Vol­de­mort, ser­via per ama­gar el seu autèntic ros­tre. El dis­curs de Felip VI i les ban­de­res simètri­ques van res­pon­dre per­fec­ta­ment a aquest con­cepte. El mateix rei va haver d'expli­car qui­nes fun­ci­ons li atorga la Cons­ti­tució. I d'emoció només n'hi va haver quan va par­lar de la mare. Ni el canvi de monarca ha acon­se­guit a Espa­nya un movi­ment majo­ri­tari que il·lusi­oni. És bo cons­truir un patri­o­tisme emo­tiu? La filòsofa Martha Nuss­baum –premi Príncep d'Astúries, per cert– ho defensa com a mètode per donar for­ces a una nació aspi­ra­ci­o­nal en la seva lluita per la justícia. Sem­pre que se sàpiga tra­ves­sar el con­gost on hi ha Escil·la i Carib­dis. Tro­bar el camí del mig entre el mons­tre dels valors mal ori­en­tats i exclo­ents i el remolí de la moti­vació aigua­lida que no porta enlloc. Was­hing­ton o Gandhi se'n van sor­tir. I no s'hau­ria der­ro­tat Hit­ler sense passió lli­gada a la super­vivència de la nació pròpia i dels seus valors. Per impe­dir els perills d'Escil·la és essen­cial que el relat no posi l'èmfasi en un sol grup, sinó que s'ha de basar en ide­als que abra­cin a tots els ciu­ta­dans, inclo­sos els nous immi­grants. I m'atre­veixo a dir que, a Cata­lu­nya, en aquest camí com­pli­cat entre el mons­tre i el remolí, actors polítics i soci­e­tat han tro­bat –amb errors– l'enfo­ca­ment ade­quat: ins­pi­ració per a una nació justa sense impo­sar una homo­geneïtat cap­tiva, amb lli­ber­tat per dis­cre­par i l'orgull de defen­sar aquesta dis­crepància. Cata­lu­nya té en aquests moments aquesta emoció. No la té Espa­nya. I no la té Europa, per qui Haber­mas va pen­sar la seva pro­posta. I aquest ha estat el gran error de la UE, per un libe­ra­lisme mal entès. Dei­xar el mono­poli del cul­tiu de les emo­ci­ons al fei­xisme.