Un centenari amagat

S'ha parlat molt, en aquests últims temps, del fons d'art Santos Torroella, però ben poc del seu creador. Els centenaris del 1714, de la Primera Guerra Mundial, de la Mancomunitat i de Joan Vinyoli han amagat del tot el centenari de Rafael Santos Torroella, nascut a Portbou l'any 1914, fill d'un funcionari de duanes de Salamanca i de l'empordanesa Amèlia Torroella. La filla d'aquest matrimoni, Ángeles, va ser una pintora excepcional, i el fill, Rafael, un crític i un teòric de l'art famós pels seus escrits i conferències, obsedit per recollir i incorporar tota mena de documents al seu fabulós arxiu. Va ser promotor i patró del Museu de l'Empordà de Figueres, autor de la primera monografia sobre el Museu Dalí, patró del Museu de l'Aquarel·la de Llançà i impulsor del Museu Municipal de Cadaqués. Es va doctorar en història de l'art amb una tesi sobre Dalí, al qual va dedicar mitja dotzena de llibres. Va viure de prop tots els moviments de la seva època i els va comentar i documentar amb el màxim rigor.

Rafael Santos va ser també un bon poeta i un excel·lent dibuixant i aquarel·lista. Anava sempre pel món amb una
eina a la mà: un llapis, una ploma, un
bolígraf, un retolador o un pinzell. El resultat es va veure l'any 1996, al Museu de l'Empordà, quan la seva directora,
Alícia Viñas, va muntar una exposició
antològica dels seus retrats. S'havia dedicat a resseguir incansablement els perfils dels amics i dels companys de penya i de tertúlia, amb uns apunts plens d'espontaneïtat i de gràcia. En el seu traç s'hi feia evident allò que havia dit Ingres: “El dibuix és l'honradesa de l'art.” L'any 2004 la col·lecció i l'arxiu de Santos Torroella van ser objecte d'una gran exposició a Madrid, que després es traslladaria a Girona, potser com la premonició d'una destinació final que ha esdevingut tan polèmica. Però no podem oblidar que ni la col·lecció ni l'arxiu no existirien sense la vocació, la dedicació i la passió d'aquest empordanès nascut ara fa cent anys.