Opinió

Catalunya i la Platja d'Aro

No es tracta de voler Catalunya independent, sinó quina Catalunya es vol, per què, amb quin fonament, amb quines capacitats, amb quin projecte

Quan trobo amics a qui fa temps que no veig em solen preguntar, “com et sembla que acabarà, tot això?”, i mal que no estiguem en un context específic, ja sabem que “tot això” només varia en matisos: la independència de Catalunya, la consulta per la independència –es farà, no es farà, com sortirà–, els girs possibles de la situació.

Els dic que em preocupa relativament què són capaços de fer els espanyols i els europeus, amb perdó per la sinècdoque: sabem que ens referim a espanyols i europeus amb capacitat de decisió i acció sobre el cas. Uns i altres tenen un marge de maniobra limitat al voltant de dos grans blocs, el del sí i el del no, i encara que partim del no, l'èxit de l'operació secessionista –que al cap i a la fi és o hauria de ser la de la coherència, la plenitud i el benestar– és dels catalans de qui depèn, i aquí la sinècdoque és més feble, perquè no es tracta només de polítics i soi-disant poders fàctics, sinó de la població activa, des de l'empresari fins als treballadors, des del professor fins a l'alumne, artistes, funcionaris, botiguers, professionals liberals. No és tant la voluntat de ser com la idea i la determinació d'allò que es vol ser.

No es tracta de voler Catalunya independent, sinó quina Catalunya es vol, per què, amb quin fonament, amb quines capacitats, amb quin projecte. Aquí vénen els dubtes: estan capacitats la societat i els sectors dirigents dels àmbits diversos per afrontar el repte? Vull una Catalunya independent amb els elements de la Catalunya actual? No ens enganyem: o ens posem tots a la feina, o el projecte no és Dinamarca, Holanda, Suïssa o Finlàndia, sinó d'altres països de més avall i cap a la dreta en el mapa, que ara no diré per no ofendre ningú. No sé si vull aquest país. I no sé si tindria oportunitat de triar, perquè en aquesta Catalunya no hi veig coratge, idees, projecte, entitat, cohesió, valor, recursos i unitat per afrontar l'esforç, les dificultats i els sacrificis que comporta una operació de tal dimensió.

Si em permeten l'última sinècdoque, perquè el conec força m'acolliré a un indret del qual he parlat més d'un cop en aquesta secció, i en aquesta època de l'any: la Platja d'Aro. Vegem què passa en un lloc, sense que sembli temerari imaginar que a d'altres no és gaire diferent, i per tant al conjunt del país.

La Platja d'Aro va en direcció contrària al món civilitzat. Els països amb un projecte de progrés, benestar i respecte a la natura aparten els cotxes del centre urbà; a la Platja d'Aro campen, toquen la botzina i aparquen a pertot, i desaparquen a la matinada entre udols i vòmits. Allà protegeixen els dorments del soroll i la barbàrie dels borratxos esgaripants; aquí s'ignoren les protestes i es permeten rots i desgavells que en qualsevol altre lloc acabarien amb els gamberros a caldo. Allà es protegeix la natura, la vegetació, els arbres, l'ecosistema; aquí ja queda poc per acabar de sodomitzar. Allà el mar és un espai especialment cuidat, aquí cada any posen més a prop de la costa les boies separadores, amb el conseqüent cost en termes ecològics i de benestar, perquè el que compta no és la posidònia i el fons marí en general, ni que les persones nedin i respirin en un mar deutor del seu estat de calma, sinó els macarres i els estafadors que han de lluir el canot. Allà el silenci, el benestar i la salut són prioritaris; aquí ho és el negoci de quatre mafiosos, siguin quins siguin el cost mediambiental, la destrucció del patrimoni, l'enlletgiment i les molèsties als veïns, amb el benentès que quan dic quatre mafiosos vull dir exactament això: que són quatre, o potser sis; no que ho siguin tots els qui tenen algun negoci o fan alguna feina a la localitat, que també n'hi ha d'honestos, dignes i amb sentit comú.

El menyspreu absolut pel llegat a les futures generacions, l'avidesa pel guany material immediat, la falta d'escrúpols, la ignorància reaccionària i desafiant, la barator prostibulària emanada de la voracitat per arreplegar qualsevol cosa amb la condició que paguin una mica –ja que els visitants feliços i cultes, els qui hi deixarien diners de debò, es guarden bé prou d'acostar-se a aquest lleig, sorollós femer– configuren l'actual Platja d'Aro. Abans he dit que no sé si vull aquesta Catalunya independent; era un eufemisme pietós: no la vull de cap manera.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.