Realisme i inversions

Que no hi hagi inquietud entre els inversors estrangers a Catalunya és enormement positiu per al desenvolupament econòmic del país però és revelador de les ingenuïtats que assetgen el procés. L'horitzó d'una secessió real representa un risc de primera magnitud per al rendiment del capital instal·lat en el territori d'un nou estat, i si fins ara els agents econòmics exteriors no han modificat la seva actitud com a conseqüència del contenciós català és, simplement, perquè no veuen la possibilitat de la independència a curt termini. Poden copsar la reivindicació catalana, poden calibrar la imminència de la celebració o no d'una consulta, però la irrupció d'una nova entitat sobirana al cor de l'Europa Occidental entenen que es troba molt lluny, si és que no s'arriba a postergar indefinidament, sigui perquè no es conclouen les negociacions amb Espanya, perquè des de Catalunya no es promou un gest unilateral efectiu o perquè es troba finalment una nova reformulació constitucional que apaivagui la demanda catalana. No ha estat fins la setmana passada que un mitjà internacional com el Financial Times ha començat a plantejar l'impacte del procés des de la perspectiva de les inversions estrangeres tot alertant, directament, que les empreses “ignoren” el risc de la secessió catalana. Aquesta incertesa es concretaria tant pel buit normatiu que genera una independència (en especial si es produeix com a conseqüència d'una ruptura, com tot apunta que succeiria en el cas català) com per les dificultats de viabilitat econòmica i de retorn dels seus deutes que trobaria una Espanya mancada de gairebé el 20 per cent del seu producte interior brut.

En aquesta tessitura, si la majoria política catalana, començant pel govern de la Generalitat, que suposadament dóna suport al procés d'emancipació nacional, està disposada a portar l'envit fins a les darrers conseqüències és vital començar a teixir una estructura de protecció d'inversions estrangeres. Aquesta és una altra de les “estructures d'estat” que malauradament es troba desatesa. I és que cal tenir ben clar que si la nova entitat sobirana sorgeix d'un trencament, no hi ha continuïtat en l'aplicació de tota la panòplia de tractats internacionals conclosos per Espanya en matèria d'inversions. Això pot suposar un avantatge per a les noves autoritats perquè queden alliberades de tot compromís respecte als actius de les empreses estrangeres a Catalunya (incloent-hi els actius de les empreses espanyoles) i es podria eventualment fer servir com a arma negociadora per concloure els acords amb el nou estat, un gens menyspreable esquer, per cert, per forçar els estats europeus a reconèixer la independència i promoure la seva integració en les estructures continentals de llibertats econòmiques, començant per la Unió Europea. Però cal tenir present que la materialització del divorci amb Espanya podria generar en els mesos precedents una situació de desestabilització i de fuga de recursos amb capacitat per avortar la constitució del nou marc polític. I això és el que es pot provar d'evitar des d'ara regulant sistemes de prevenció de conflictes d'inversió per part de l'administració catalana que posi les bases de les garanties ofertes en els futurs acords conclosos pel nou estat i que generi confiança a les empreses estrangeres i als seus governs sobre el manteniment dels rendiments de la inversió en el període de transició.

L'altra pota de la política catalana d'atracció de capitals hauria de contemplar precisament una via de finançament alternativa per fer front als costos de la creació d'un estat, al manteniment dels pagaments del sector públic a les fases immediatament anteriors i posteriors a la separació i a la gestió del deute que manté la Generalitat i en el qual hauria d'incórrer el govern de la Catalunya independent. Allò que hauria de provocar una certa torbació és la manca de propostes en aquests àmbits tant des de l'administració com des de l'acadèmica, com des del món privat. Una consulta, els detalls de la qual, d'altra banda, continuen sense ser coneguts a quatre mesos de la seva celebració, és només un pas en la creació dels factors de poder que ens han de portar a la llibertat.