Mundial

El mun­dial de fut­bol és un ritual que es repre­senta cada qua­tre anys perquè les tri­bus res­pec­ti­ves puguin tenir atacs de naci­o­na­lisme sense que cal­gui aga­far les armes. En aquest sen­tit, l'esce­ni­fi­cació d'aquests com­bats als camps de joc, i totes les metàfores bèl·liques que s'hi pro­jec­ten, sem­bla exer­cir un efecte terapèutic de des­fo­ga­ment que per­met cana­lit­zar els ins­tints bes­ti­als que por­tem ins­crits a l'ADN. El mun­dial, d'altra banda, faci­lita l'exhi­bició de tots els tòpics naci­o­nals i cada tribu naci­o­nal s'alli­bera, gràcies al fut­bol, de l'enutjós sen­tit del ridícul. Estic a punt d'afir­mar que la FIFA és una ONG, però me n'estaré. Tots aquests par­tits amb pròrroga, totes aques­tes llui­tes agòniques, es lle­gei­xen com bata­lles incru­en­tes al final de les quals els gua­nya­dors explo­ten d'ale­gria i els per­de­dors cauen, humi­li­ats i plo­ro­sos, a la gespa de l'honor. I tot, als països dels ven­ce­dors, es trans­forma en orgull naci­o­nal, en mani­fes­ta­ci­ons de patri­o­tisme més o menys tro­na­des. Pels per­de­dors, l'orgull ferit, la decepció, la ràbia. Per això m'ha fet tanta gràcia el vídeo que un veterà peri­o­dista ins­tal·lat a Suïssa m'acaba d'enviar. El títol és “Greus dis­tur­bis a Suïssa després de que­dar eli­mi­nats del mun­dial per l'Argen­tina”, i dura deu segons: en una can­to­nada desèrtica d'una endreçada població suïssa un ciu­tadà cavil·la al cos­tat de dos petits con­te­ni­dors d'escom­bra­ries. Al cap d'uns ins­tants i con­vençut que no el veurà ningú, dóna un copet a un dels con­te­ni­dors que, tan­cat com està, cau a terra sense que s'escampi res a la via pública... L'home ha exor­cit­zat la der­rota d'acord amb el tòpic que cor­res­pon a l'orde­nada Suïssa. El mun­dial, fins i tot allà, ha fet per­dre el cap a un con­tri­bu­ent segu­ra­ment modèlic. El títol del vídeo, no cal dir-ho, iro­nitza sobre un tòpic naci­o­nal. Per a bé o per a mal, els cata­lans, almenys ara per ara, no podem prac­ti­car el naci­o­na­lisme fut­bo­lero de manera plena. Aquí el sen­ti­ment de pàtria l'hem hagut de cul­ti­var amb més sub­ti­li­tat.