Desconcert total!

Fa molts anys que no s'havia viscut a Espanya un moment polític tan desballestat com el que té lloc en aquest moment. Veient, llegint, escoltant, seleccionant molt i evitant perdre el temps amb els brams que ressonen en bona part dels mitjans –molts d'ells recollits en el mar de confusió regnant, d'altres dels líders dels partits petits, incipients, els quals aprofiten el desconcert polític per situar-se, o dels polítics defenestrats, dels quals molts han aixecat les orelles i obert els ulls per veure si toca poltrona novament– i amb un govern espanyol que navega a bandades com un vaixell petit en una llevantada, hom intenta inútilment esbrinar quelcom de la veritat política emmascarada. Pel que fa al partit que governa, el president no para de dir que la crisi ha tocat fons, que es poden apreciar signes de recuperació significatius, que és un fet que s'estan creant llocs de treball (quins pebrots que té!) i que s'estan reactivant el comerç interior i l'exportació i que, per tant, és oportú apujar alguns impostos per arrodonir el malparat i poc seriós pressupost.

Tot el país resta immers en el mateix problema, en uns indrets més que altres, però la problemàtica és molt semblant. És ben curiós el fet que es detecta examinant les estadístiques, que les províncies tradicionalment pobres, on hi havia menys per perdre, suporten la crisi molt millor que les riques, sabudes estadísticament unes i altres i quines dades són ostensibles amb més facilitat per contrast. A l'altra banda, la condemnada a desaparèixer classe mitjana, sols existent en territoris desenvolupats, expansionistes, amb tradició industrial i comercialment avançats, llegiu-hi Catalunya, Navarra, La Rioja, tot el Cantàbric i les costes atlàntiques galleges, les illes Balears, el País Valencià i la província de Múrcia, els grans perdedors d'aquesta sotragada econòmica, sense precedents en la història, cada vegada més antisocial. Catalunya, que havia presumit de pròspera –res a veure amb els tenedors de grans fortunes– posant com a exemple la seva incomparable i innombrable classe mitjana, contempla astorada com, dia a dia i un any rere l'altre, es va desmuntant aquesta mena de miracle social que ha estat la classe mitjana catalana.

Passarem l'estiu a trompades i ens espera una tardor d'esdeveniments. Mas, que es pot qualificar, sense por d'exagerar, d'inesgotable, s'emportarà bona part del protagonisme amb les votacions i el sobiranisme que hi haurà en l'ambient. Els socialistes catalans, desconcertats, han perdut el rumb; els convergents, aguantant les genialitats del bíblic Duran, i els altres, amb lluites internes, males enteses, oportunismes i una monarquia que espera protagonisme. El panorama, si no fos patètic, seria francament divertit. Pot arribar a president qualsevol sapastre que sàpiga mentir amb gràcia, que dibuixi un pervenir suportable i que prodigui mentides semblin veritats. Que no és fàcil!