PSC

El Sr. Zara­goza és un repre­sen­tant emblemàtic del sec­tor més ali­neat amb el PSOE i la Sra. Tura és una repre­sen­tant pres­ti­gi­ada i res­pec­tada del cor­rent més cata­la­nista del PSC, ambdós són polítics amb capa­ci­tat i experiència. Es pot afir­mar amb escàs marge d'error que tots dos coin­ci­dei­xen en polítiques soci­als i econòmiques i que no tenen dis­crepàncies sig­ni­fi­ca­ti­ves sobre objec­tius i ide­als polítics, però els fets demos­tren que tenen seri­o­ses difi­cul­tats per con­viure en un mateix par­tit. La raó no és de con­cepte sinó d'entorn. Un es con­si­dera tri­bu­tari majo­ritària­ment del poble espa­nyol i l'altre, del poble català, i per tant la seva dis­crepància només seria reso­lu­ble si el dilema d'Espa­nya i Cata­lu­nya troba encaix.

Si això fos així es podria con­cloure que els des­a­cords del PSC només es poden resol­dre si el “pro­blema català” arriba a una solució esta­ble. Però els par­tits polítics hau­rien de saber tro­bar el seu camí i la seva raó de ser en cir­cumstàncies esta­bles, o ines­ta­bles com les actu­als, altra­ment per­drien el suport social que jus­ti­fica la seva existència.

Mai el pas­sat es repe­tirà en el futur. Les rela­ci­ons Cata­lu­nya-Espa­nya no tor­na­ran a ser el que han estat en els últims vint anys. El resul­tat i la sor­tida de la situ­ació actual serà un nou encaix d'aques­tes dues naci­o­na­li­tats que pot anar en un extrem fins a l'inde­pendència i en l'altre a un nou esta­tut d'auto­no­mia més ampli que l'actual pel que fa la fis­ca­li­tat, la cul­tura i la llen­gua.

Si es reco­neix que en qual­se­vol esce­nari de futur l'auto­no­mia de Cata­lu­nya serà més àmplia i pro­funda del que ho ha estat fins ara, és lògic pen­sar que les rela­ci­ons PSOE-PSC han de can­viar cap a una major auto­no­mia del PSC. El que fins ara ha estat pos­si­ble, encara que no idoni: que el PSC no tin­gui grup propi al Congrés dels Dipu­tats i que les vota­ci­ons sem­pre esti­guin ali­ne­a­des i siguin coin­ci­dents amb el PSOE, no serà sos­te­ni­ble en el futur; ja no ho és ara, perquè molts votants cata­lans tenen difi­cul­tat per enten­dre-ho. És lògic que els punts de vista i per tant les deci­si­ons des de l'òptica espa­nyola i cata­lana espe­ci­al­ment en qüesti­ons que afec­ten les dues parts no siguin coin­ci­dents, i això no impe­deix l'acord en qüesti­ons de política gene­ral.

La qüestió que costa enten­dre de la posició del grup uni­o­nista del PSC és la manca de suport clar i explícit al “dret a deci­dir”. No es pot negar des d'una visió política pro­gres­sista el dret dels pobles a deci­dir el seu futur; no fer-ho suposa negar que Cata­lu­nya és una nació, i avui tret d'alguns par­tits lli­gats a la dreta o al naci­o­na­lisme espa­nyol, ningú ho nega. Con­vin­dria una posició clara del PSC sobre aquesta qüestió, que tal com ara la plan­teja, votant al Congrés con­tra la petició de la con­sulta, trans­met la idea que no es vol accep­tar un dret que és en la base mateixa de la lli­ber­tat dels pobles.

Aques­tes qüesti­ons poden ser dis­cu­ti­bles però no ho és que els resul­tats elec­to­rals a par­tir de la política i imatge pública actu­als del par­tit empit­jo­ren per­ma­nent­ment. Una vegada reco­ne­gut el dret, es pot opi­nar sobre quina és la solució millor per a Cata­lu­nya i es pot sos­te­nir que la inde­pendència pot no ser-ho si s'acon­se­guei­xen cer­tes ces­si­ons del govern cen­tral i que sí que ho podria ser si aques­tes no s'acon­se­guei­xen. És a dir, el resul­tat de la nego­ci­ació de Cata­lu­nya amb el govern cen­tral no és una qüestió abso­luta sinó rela­tiva, depèn dels resul­tats.

La pèrdua de presÈncia social i auto­ri­tat del PSC ha creat un buit en la soci­e­tat i en la política cata­lana. Això implica ine­vi­ta­ble­ment un perill perquè els buits són sem­pre omplerts per uns o altres... El temps no corre a favor del PSC.

El pro­blema avui de molts cata­lans, espe­ci­al­ment dels joves, és que no tenen pro­ble­mes per accep­tar la secessió d'Espa­nya perquè hi tenen pocs vin­cles emo­ci­o­nals, però sí d'Europa, per el risc de per­dre tem­po­ral­ment la plena inte­gració en el mer­cat comú, l'euro i el suport finan­cer del BCE per als bancs cata­lans. El govern cen­tral i els con­ser­va­dors han repe­tit tant els pro­ble­mes amb què es tro­ba­ria una Cata­lu­nya inde­pen­dent que la reacció de la població és de can­sa­ment i indi­ferència; s'ha acon­se­guit l'efecte con­trari al per­se­guit. És aquí on una política que accepti el dret a mar­xar i for­muli els avan­tat­ges de que­dar-se en deter­mi­na­des cir­cumstàncies podria aju­dar... Òbvi­a­ment la solució en un con­flicte entre dos depèn de dos, i no pas d'un.