La traïció

El saqueig de fons públics, confessats per un comptable penedit, per part del marit de la germana despistada del rei. Els milions que els Kennedy catalans, la monarquia nostrada, ha mogut, segons s'investiga, cap a Andorra i altres paradisos fiscals. Els sobresous que desenes d'alcaldes es van repartir només pel mèrit de reunir-se. Tresorers que fan de tallafoc de partits de govern finançats amb diner negre provinent de constructores. El Tribunal de Comptes convertit en una empresa familiar. Un sindicat que es quedava els diners de cursos de formació per fer dinars i festes. Una comunitat convertida en un graner de vot captiu a base d'ERO falsos. Alcaldes de municipis de 10.000 habitants que admeten que donar feina a algú a canvi del seu vot és el més fàcil del món. Un assassinat que denota que fins i tot el poder local dels partits és una garantia de privilegi. Tots són casos amb un mateix rerefons. El de la generació de la Transició que ha traït la seva obra. La generació, amb els seus marmessors, que té la medalla d'haver portat la democràcia. Que va dissenyar una nova arquitectura institucional. Que ha tingut una utilitat. Que fins i tot ha tingut, i té, més coses positives que negatives. Però també és evident que aquells que van crear el règim actual, es van acabar apropiant del sistema, com si, salvats els mots, ells mateixos s'haguessin volgut premiar pels seus mèrits. I l'han corcat. I el que ara demanen els ciutadans, com ho demostra la revolta catalana, i com ho demostra la revolta madrilenya, és que els tornin les institucions. I els masovers es resisteixen a tornar la propietat. La majoria de ciutadans no són antisistema. El que volen és que els tornin el sistema net. El 15-M, Podem, Guanyem, la CUP i, en part, Ciutadans, són símptomes. Però no imposaran la seva puresa. Llevat que la irresponsable defensa numantina acabi provocant un trencament de debò.