El mundial és així

El dia 5 d'aquest mes, era a París. Va ser la primera vegada que hi havia fet de turista des que tenia 15 anys i, en un sol dia, vaig visitar la torre Eiffel, l'Arc de Triomf, les Tulleries, Notre Dame, Shakespeare & Company i l'Illa de França. Només aleshores, vaig començar a adonar-me que un ciutadà de cada quatre portava la bandera tricolor a les mans o bé pintada a les galtes, la mateixa bandera que voleiava a força balcons o dalt d'un munt de cotxes. Havent fet un cop d'ull al diari, em vaig assabentar que, aquell dia, França i Alemanya disputaven els quarts de final del mundial. Tot seguit, vaig sentir un bram col·lectiu que omplia mig arrondissement i que provenia d'una plaça propera on s'havia muntat una pantalla gran davant de la qual centenars de banderes tricolors es brandaven frenèticament. (Els bars, cafès i bistros també anaven farcits de gent tricoloritzada.) Per què tanta bandera? Què volia, aquella gent? Al cap i a la fi, com a nació, França –com la majoria dels països que participen en el mundial (i al contrari dels que no poden fer-ho)– no té res a reivindicar: ha estat una república independent des de fa més de 200 anys i la seva llengua oficial (i la cultura que se'n deriva) no pateix cap mena d'ingerència política (més aviat, al revés). A mi, personalment, em va semblar que aquells francesos no volien sinó rebolcar-se en l'exaltació de la pròpia nacionalitat i que el futbol no era sinó l'excusa perfecta per fer-ho. Fet i fet, el mundial deu ser l'esdeveniment més visceralment nacionalista del planeta. Em refereixo, que consti, al nacionalisme innecessari: el de les nacions consolidades i donades per descomptat fins i tot pels autoanomenats ciutadans del món. Quan els habitants d'aquests estats fets i drets es posen a brandar banderes, l'autobombo superflu pot arribar a uns nivells asfixiants. Com va passar a Espanya, el 2010. Així que, guanyi el país que guanyi la final del mundial avui, estic (molt) content que seré aquí, precisament.