Si em truca demà

Hi ha en joc coses molt serioses, transcendents, però es fa molt difícil sovint no riure amb l'espectacle. Qui més qui menys té clar que Artur Mas i Mariano Rajoy no tenen res a dir-se. El primer perquè, d'acord amb el seu compromís electoral, està obligat a convocar un referèndum –va, vinga, consulta– perquè els catalans diguin de quin mal volen morir o de quin bé volen viure. El segon perquè no la tolerarà de cap manera. De què dimonis han de parlar els dos presidents si els separa una qüestió medul·lar? Mas ho supedita tot a la consulta que vol la majoria del poble català. Rajoy la rebutja amb totes les vísceres. El primer s'inspira en el principi democràtic més elemental. El segon, en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols. Podrien parlar de cinema. I malgrat tot, convé que ho facin. Perquè civilització és això. I perquè hi ha gent allà que considera que l'alternativa és pitjor. D'acord, doncs. Que parlin. I aquí arriba el sainet. Rajoy contesta a Duran i Lleida que ell està disposat a parlar “el dia que Mas ho demani”. És a dir, ho ha de demanar Mas. Ell no ho farà. I diu que sigui Rajoy qui posi dia i hora. I després dobla l'aposta i assegura que ja ho ha demanat. I aleshores Soraya Sáenz de Santamaría apareix al plat i a les tallades i jura i perjura que Mas no ho ha fet. I dos ous durs! Que siguin tres! Em prendria un altre cafè! La part contractant de la primera part és com la part contractant de la segona part...