El menyspreu a la cultura
L'accés popular als béns i serveis culturals ha estat una àrdua conquesta de les societats del benestar gràcies a l'educació generalitzada i a unes polítiques sensibles als valors únics de la cultura. L'actual conjuntura a Catalunya i a l'Estat espanyol presenta un seguit d'indicis extremadament inquietants sobre tot el cicle de la creació, la producció i el consum culturals. Les perspectives de la cultura catalana són doblement problemàtiques: per les seves debilitats estructurals i per la dependència d'unes polítiques espanyoles avui nefastes.
En aquest pendent de caiguda lliure quant a les oportunitats d'accés als béns de la cultura, les polítiques del ministre Wert han pitjat a fons l'accelerador. A més de la profunda crisi econòmica i de la manca de mesures favorables al sector cultural (com la llei de mecenatge, sempre escamotejada, o la persecució de la pirateria), el decret de l'IVA cultural del 21% continua viu i devastador.
Demà farà dos anys del decret que incrementava del 8 al 21% l'IVA de les entrades a espectacles (teatre, música, dansa) i al cinema, així com a la compra d'obres d'art. De forma oportunista, el ministre rebaixava l'impost a les obres d'art fins al 10% i prometia fer el mateix per a les entrades. Fins ara, promeses vanes. Mentre a la gran majoria dels països europeus s'hi aplica un IVA reduït (del 6 a França, Bèlgica i els Països Baixos; del 7 a Alemanya; del 10 a Itàlia, Àustria i Finlàndia; del 13 a Grècia i Portugal), aquí Wert penalitza la misèria.
L'impacte de tot plegat sobre els sectors culturals afectats sembla brutal. La llàstima, un cop més, és que l'abast general de l'impacte no es pot avaluar amb precisió per falta de dades. Els informes més recents es refereixen al 2012 i, per tant, només consideren l'impacte de l'IVA sobre el darrer quadrimestre de 2012. És un estratagema més per ocultar la magnitud del desastre? En tot cas, informes com l'Anuari SGAE 2013, l'Anuari de la Música 2013 (Enderrock) i l'informe de l'Observatori Basc de la Cultura (2014) apunten severes caigudes en diversos fronts. Fronts que van de la creació a la producció, de la contractació a la programació, de la recaptació a la venda de productes i serveis.
Si reduïm el focus a la problemàtica específica de la cultura catalana, el panorama és encara més negre. El conseller Mascarell acostuma a recordar que la cultura catalana és la menys subvencionada d'Europa. L'argument potser val a Madrid. Però val a Catalunya? Si el pressupost de Cultura equival a un trist 1%, sembla improbable que la Generalitat pugui endegar els projectes i les infraestructures que una cultura d'estat necessita avui. El debat recent sobre la capitalitat cultural de Barcelona mostra les greus mancances de poder polític i financer amb relació per exemple a Madrid i altres capitals (només cal donar una ullada a les ofertes dels grans museus d'aquí i d'allà). Pel que fa a l'audiovisual català, el desànim és majúscul. S'ha aprovat el projecte de llei de la taxa als operadors d'internet: però, i si no es pot aplicar?
La cultura catalana no pot esperar. Necessita urgentment un projecte ambiciós d'estat i plenament sobirà. Com és que s'ha renunciat a reclamar la supressió del ministeri espanyol de cultura? Un ministeri que no sols resulta inútil, sinó que aposta pel càstig polític i pel menyspreu de la cultura i que sosté una clara bel·ligerància contra la cultura catalana.
