L'embut s'estreny cap al 9-N

Aquesta setmana s'encarrilarà al Parlament la llei de consultes que ha de permetre als catalans concórrer a les urnes el pròxim 9-N si no és que el poder de l'Estat i les ganes de Miquel Iceta no ho impedeixen, i tot i intentant impedir-ho ja veurem si se'n sortiran o el món ens retratarà amb les forces d'ocupació retirant-nos les urnes davant la mirada atònita de centenars de milers de ciutadans i milions de teleespectadors a tot el planeta. S'encarrilarà tot plegat però també començarà l'últim revolt cap a la recta final del procés. No serà fàcil. L'Estat espanyol redoblarà els seus esforços diplomàtics i mediàtics contra el catalanisme. El món exterior mirarà cap a un altre costat, amb aparent indiferència, fins que no sigui hora de comprovar què ha passat. I, el més complicat de tot, a casa nostra les tensions aniran en augment perquè si tenim una mica de perspectiva històrica veurem que la relativa sintonia que hi ha hagut fins ara entre un bloc sobiranista tan heterogeni com
el que formen CDC, Unió, ERC, ICV-EUiA i la CUP és gairebé una proesa nacional. Ha de durar fins al final i sumar-hi, si pot ser, algú altre, però costarà. L'any passat, a les portes de l'espectacular Via Catalana ja hi va haver intents des de dins de canviar el missatge, rebaixar els plantejaments i descafeïnar una reivindicació que va ser inequívoca i transparent.

Aquest any, quan s'està més a prop de l'objectiu, el tremolor de cames, els replantejaments, les marxes enrere, els afanys de protagonisme, les picabaralles pel lideratge, la necessitat de marcar perfil, la política més tàctica i també la més barroera confluiran en un estiu de temperatura alta que a la tardor no farà sinó augmentar. L'hora de la veritat s'acosta. No val a badar, però tampoc cal perdre la calma i posar-nos nerviosos. En els moments decisius l'última cosa que cal perdre no és pas l'esperança sinó la serenitat.