La columna
La paret
Som dissabte al matí, de ple a les Jornades Catalunya, Llibertat i Dignitat, a l'Auditori de Girona. Una paret separa dues sales a on s'han programat dos actes simultanis que apleguen un públic que no ha deixat cap cadira buida. En una sala, Carme Forcadell, presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana. A l'altra, Ferran Mascarell, conseller de Cultura de la Generalitat. A la primera sala es parla de la internacionalització del procés sobiranista català. A l'altra, de literatura catalana. En el fons, però, a pertot es parla del mateix, de l'afartament compartit envers la sordesa de l'Estat espanyol, de la conversió a la causa independentista de molta gent que al final ha triat entre la intel·ligència i la humiliació, de la certesa que la mobilització pacífica i la persistència optimista fan caure sempre les torres més altes. Forcadell és rebuda amb un aplaudiment inacabable que gairebé no la deixa parlar i aquest aplaudiment diu més coses que qualsevol paraula. Mascarell recorda que el gran drama del catalanisme era als anys trenta la inexistència de novel·les que estiguessin a l'altura de la poesia. Afegeix que ara Catalunya té novel·les i que això significa que ho tenim tot guanyat. La simultaneïtat dels dos actes és la fotografia perfecta de la realitat del nostre país. D'una banda, això que en termes pujolians en diríem simplement la gent. De l'altra, la política, que finalment ha entès que el repte era connectar altra vegada amb el carrer i tenir el coratge suficient de conduir-nos a les urnes. Enmig hi ha la paret, però els aplaudiments uneixen les dues sales. El conseller acaba desitjant que als nostres néts no els calgui mitificar el 2014 i per aconseguir-ho, avisa, cal que aquest any no sortim derrotats. Conscient que s'adreça als escriptors, tanca el seu parlament amb contundència literària. Si Catalunya és una novel·la, el final ja està escrit.