Diners i talent
És més important tenir diners que tenir raó. Em sap molt de greu dir-ho, però sovint és així. I ho dic per experiència. Es pot tenir talent i es poden tenir diners, però quan topen dues persones amb el mateix talent i només una té diners, aquesta acabarà guanyant. Fins i tot es pot assegurar que la persona amb molt de talent, però pocs diners, perdrà sempre la partida amb el qui és ric i té poc talent. I no estic parlant de corrupció.
Tenir diners dóna seguretat, de la mateixa manera que no tenir-ne crea inseguretat. La seguretat va unida a la fortuna econòmica i tant li fa, que aquesta vingui de l'avi que va aprofitar els anys de l'estraperlo, després de la Guerra Civil, o que sigui resultat de l'esforç personal. Tenir diners aconsegueix solucionar molts de problemes que, d'altra manera, et donen maldecaps. Quan estudiava Dret em deien que hi havia tres poders; el legislatiu recau en el Parlament d'un país democràtic; l'executiu és aquell que correspon a un govern, nomenat per un Parlament; el judicial és independent dels altres dos i és el que aplica les lleis, o sigui que dóna sentit a les lleis en un cas determinat. En un sistema capitalista mal endreçat com el que vivim, el poder dels diners té la capacitat d'exercir una influència sobre el legislatiu, sobre l'executiu i sobre el judicial.
Aquest poder dels diners sempre és una distorsió dels principis fonamentals d'una societat o d'una empresa. Posaré uns exemples per fer-me entendre. En un estat modern hi ha un poder financer –el dels diners– que pot arribar a condicionar el poder polític –legislatiu o executiu– o fins i tot el judicial. La capital financera d'Europa és Londres, amb una city que és la seu de grans bancs i grans fons d'inversió.
Hi ha una demanda força general a Europa perquè s'apliqui el que se'n diu la taxa Tobin –el nom de l'economista que la va proposar– que s'aplicaria sobre els moviments internacionals de diner. Es tracta d'un impost petit sobre milions d'operacions que es produeixen cada dia i que es fan amb un marge previst de benefici, també petit. Aquells que s'hi oposen són els banquers de la city londinenca, que serien els primers perjudicats. Com que aquests banquers paguen impostos al govern britànic, tenen una clara influència sobre les seves decisions, ja que el govern s'ho pensarà dues vegades abans de reduir els seus ingressos.
Un cas més proper a nosaltres: els rics de Madrid tenen molts més diners que els rics de Barcelona –o de Catalunya–. I en tenen més no pas perquè tinguin més talent sinó perquè a la capital d'un estat centralista com és Espanya és on es poden fer grans fortunes. A la llotja del Barça, al Camp Nou, es poden fer negocis de centenars de milers d'euros –és un dir–, mentre que al Bernabéu, a Madrid, parlen de milions d'euros. I repeteixo que no parlo de corrupció. La proximitat al poder central permet més guanys que la proximitat al poder autonòmic. Em sap greu que tenir diners sigui més important que tenir raó.
