Invocacions

Alguna cosa devia fallar el 8 de juny passat quan el suprem pontífex va convocar a Roma el president d'Israel i el president de l'autoritat nacional palestina per elevar junts unes oracions per la pau en aquella zona. Veient els esdeveniments dels últims dies, sembla que els convidats deurien tenir al cap altres coses, i això que va ser una trobada més diplomàtica que no pas religiosa. De fet, el plantejament original, que hi ha un únic Déu i que judaisme, cristianisme i islamisme són tres religions germanes, és una hipòtesi diplomàtica, no pas teològica. En realitat, malgrat la seqüència evolutiva, són tres divinitats distintes i tres tradicions incompatibles, cosa que no vol dir que els fidels estiguin condemnats a enfrontar-se. En la, així anomenada, Invocació per la Pau d'aquell dia, membres destacats d'aquestes tres religions es van aplegar en els jardins vaticans i van resar els uns al costat dels altres, però no pas junts. Paraules que des d'una fe són sagrades, des d'una altra són mera literatura en el millor dels casos. Resar és com somiar; no n'hi ha prou d'estar en el mateix llit i entrar en la fase rem en el mateix moment per compartir un somni; això no passa, cadascú té el seu. Per acabar-ho d'adobar, va passar que jueus i cristians es van atenir fidelment als textos prèviament consensuats; “només els musulmans –explica Sandro Magister en el seu reputat blog sobre l'Església– es van ací i allà destacar durant la pregària amb improvisacions llegides i cantades que van alarmar alguns dels jueus presents per algunes accentuacions unilaterals, especialment sobre la qüestió de Jerusalem”. Hi ha qui diu que, en una de les sortides de protocol, un imam va deixar anar un passatge de l'Alcorà (2:286) que diu “que Allah ens ajudi en la victòria contra els infidels”. No és la mena de súplica que hom espera trobar en una cerimònia interreligiosa, encara menys en un acte que havia de fer palesa l'“ardent i compartida aspiració a la pau”; però sembla que el Vaticà ha preferit passar-ho per alt i que sigui el que Déu (per triplicat) vulgui.