Finançar la independència

Concentrar els esforços en la celebració d'una consulta és positiu perquè, com s'ha demostrat, permet cohesionar la societat al voltant d'un gest democràtic i, en un altre sentit, les expectatives creades són tals que el 9-N representa una prova de foc decisiva per a l'estament polític ja que marcarà clarament la seva capacitat de complir o no amb el compromís adquirit. No obstant això, la insistència del debat en el vot sobre la independència sembla diluir la política independentista o, en d'altres paraules, el conjunt d'accions que cal preveure i executar per construir un estat.

El balanç és especialment magre en la qüestió financera, fet sorprenent si tenim en compte que ha estat l'asfíxia provocada per Espanya un dels principals motors de configuració de la majoria social independentista. No oblidem que el gir de Mas a favor de la consulta sobre l'estat propi es promou davant del fracàs del pacte fiscal, un capítol que contribueix a mantenir la injusta apropiació de recursos per part de les autoritats espanyoles i col·loca la Generalitat al caire de l'abisme financer amb un deute que en l'actualitat voreja els 60.000 milions d'euros. La pregunta és: hi ha alguna estratègia des del govern català per assegurar que el gros dels impostos generats a Catalunya (a més de les cotitzacions socials) es mantinguin en poder de les autoritats catalanes i permetin finançar el període de transició cap al nou estat sobirà? A quatre mesos de la fita democràtica que ha de marcar un abans i un després en el procés de secessió no es copsa cap pla que satisfaci aquests factors infraestructurals cabdals per preveure l'èxit del repte. I segurament no es contempla perquè també en aquest camp, com succeeix en l'àmbit constitucional, sembla difícil separar-se d'Espanya sense una dinàmica de ruptura unilateral i de via de fet en la qual el govern català no està disposat a embarcar-se per bé que, com més trigui, més dramàtica serà la situació.

Les úniques iniciatives plantejades són gairebé testimonials, l'anomenada Hisenda Catalana que representa un consorci fiscal entre les administracions públiques catalanes recapta i gestiona directament una part molt petita dels tributs i del tot insuficient per finançar els 40.000 milions d'euros que algunes entitats, com el Cercle Català de Negocis, han calculat que representarien els costos de transició.

Les formes de desobediència encoratjades des de sectors de la societat civil en relació a dipositar la liquidació del IRPF a l'Agència Tributària Catalana encara presenta més llacunes, bàsicament perquè un moviment contundent de retenció de rendiments derivats d'IRPF requereix la cobertura i l'acció enèrgica de la Generalitat, de cap manera d'un voluntariat que s'exposa a la sanció tributària i penal. Això deixant de banda que la iniciativa només opera en la liquidació de l'IRPF i que, de moment, és impracticable en les retencions que les empreses realitzen en cadascun dels seus pagaments i transfereixen a l'Agència Espanyola, que és el moment clau a tenir en compte si de debò es vol impedir que les autoritats espanyoles tinguin accés immediat als rendiments del referit impost (una consideració que també caldria aplicar a les liquidacions trimestrals d'IVA). Ni tan sols l'informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional de desembre de 2013 relatiu a l'Administració Tributària de Catalunya dóna gaire informació sobre retenir recursos unilateralment en un escenari de conflicte amb Espanya. És, en definitiva, alarmant que no existeixi un full de ruta clar en aquesta qüestió i si hi fos, seria encara més greu que la ciutadania no el conegués, la qual ha de complir amb les obligacions fiscals en el nou estat i en la fase immediatament anterior a la seva constitució, perquè un estat és moltes coses però sobretot és una estructura coactiva per recaptar impostos.