Preguntes a mida
sortida que no passi
per una consulta
clara i catalana
el 9 de novembre. Perquè volem un estat propi i sobirà,
i el tindrem
Diu la saviesa popular, i també Raimon, que qui pregunta ja respon i qui respon també pregunta. La proposta del secretari general del PSC ha “revolucionat” la xarxa pel nivell de surrealisme que genera la seva elucubració mental interrogativa. Miquel Iceta ha proposat una pregunta que insti el govern de la Generalitat a negociar amb l'Estat espanyol per millorar l'encaix de Catalunya dins d'Espanya.
Heus aquí la pregunta que proposa: “¿Vol que el govern de Catalunya negociï amb les institucions de l'Estat un acord que garanteixi el reconeixement del caràcter nacional de Catalunya, un pacte fiscal solidari i el blindatge de les competències en llengua i cultura?”
Una pregunta ben senzilla, a l'abast de tothom, transparent, clara, sense falses interpretacions. La pregunta perfecta! Tan perfecta que la podem proposar dins el Llibre Guinness dels rècords com a pregunta d'una tal profunditat que no ens atreviríem ni a votar per no desvirtuar l'aura màgica de què està envoltada. Una pregunta que ens ha commòs tant que proposarem que quedi per sempre més en els annals de la història com a pregunta que un gran líder del que era abans els socialistes de Catalunya va proposar per obtenir una resposta a mida. ¿A mida? Sí, a mida d'un partit que vol fer una volta de 360 graus per quedar-se en una via morta.
Però siguem pèrits de la llengua i no ens deixem emportar per les emocions. Això no fa professional! Una pregunta de 38 paraules. Estic segur que totes les acadèmies de la llengua i autoritats lingüístiques consideren que una pregunta de tal magnitud, ni més ni menys que 38 paraules, és la pregunta ideal perquè tingui una resposta a mida de qui l'ha formulada.
Primer dubte: ¿què vol dir exactament negociar, a part de l'origen etimològic de negar l'oci? ¿Vol dir arribar a un acord que afavoreixi les dues parts? (si és que realment les afavoreix).
Segon dubte: ¿és simètrica i equilibrada la relació de les parts?, és a dir govern de Catalunya enfront de les institucions de l'Estat. ¿No hauríem de parlar també del govern de l'Estat? Tot seguit el que es demana és que es negociï un acord, expressat amb una brevíssima o fugaç subordinada, amb tres complements: “1) que garanteixi el reconeixement del caràcter nacional de Catalunya, 2) un pacte fiscal solidari i 3) el blindatge de les competències en llengua i cultura”.
Per simplificar-ho més tot plegat, aquest referèndum seria primer per preguntar si sí o si no a la negociació, i si surt que sí, aleshores es negociarà, i del resultat de la negociació, es tornaria a sotmetre a referèndum si es vol o no el resultat de la negociació. Un resultat que ara mateix, ¡màgia!, ja fa una dècada que sabem, perquè la proposta de l'encaix amb Espanya ja es va votar, i era l'Estatut de Maragall i Montilla, al qual Zapatero va dir que donaria suport tal com sortís del Parlament, després les Corts sota la direcció d'Alfonso Guerra el varen llimar, i tot seguit el Constitucional li va disparar el tret de gràcia.
Tot plegat no va permetre cap més sortida que la que ara vol una majoria representada per 86 dels nostres representants al Parlament de Catalunya, una pregunta consensuada per una majoria de les forces polítiques catalanes, perquè no hi ha cap més sortida que no passi per una consulta clara i catalana el 9 de novembre. Perquè volem un estat propi i sobirà, i el tindrem.
