‘Òc' a Farners

Dejós ma fenèstra / i a un auce­lon / Tota la nuèch canta / canta sa cançon... (Sota la meva fines­tra hi ha un oce­llet. Tota la nit canta, canta la seva cançó). Demà a la tarda i dis­sabte al matí, amb la presència d'una dele­gació d'Occitània, Òmnium La Selva orga­nitza una jor­nada occi­tana a Santa Coloma de Far­ners. La nació occi­tana, la terra on va néixer el rei en Jaume, s'estén al llarg de cent noranta mil quilòmetres qua­drats (apro­xi­ma­da­ment la mei­tat sud de l'actual estat francès, de Bor­deus a Niça i de Lle­mot­ges a Vielha). Se canta que cante / Canta pas per ieu / Canta per ma mia / Qu'es al luènh de ieu...(Si canta, que canti, no ho fa pas per mi. Canta per la meva esti­mada, que és lluny de mi). L'occità ha tin­gut una lite­ra­tura molt pres­ti­gi­osa, a la qual deu molt la lite­ra­tura cata­lana. Recor­dem tan sols els tro­ba­dors medi­e­vals i Fre­de­ric Mis­tral, l'escrip­tor que va gua­nyar el premi Nobel de Lite­ra­tura l'any 1904. Aque­las mon­tan­has / Que tan nau­tas son / M'empac­han de veire / Mas amors ont son... (Aque­lles mun­ta­nyes, que tan altes són, no em dei­xen veure els meus amors on són).

Des de l'any 2010 la seva llen­gua, la llen­gua d'oc, és ofi­cial al nos­tre país per llei del Par­la­ment, que la defi­neix en el preàmbul com “un ele­ment fona­men­tal de la iden­ti­tat pròpia de l'Aran, defen­sat pels ara­ne­sos al llarg dels segles i reco­ne­gut i empa­rat per l'arti­cle 11 de l'Esta­tut d'auto­no­mia de Cata­lu­nya”. Bais­satz-vos mon­tan­has / Pla­nas, levatz-vos / Per que pòsque veire / Mas amors ont son… (Apla­neu-vos, turons; aixe­queu-vos, pla­nes; perquè pugui veure els meus amors on són). I és que, en efecte, la llen­gua ara­nesa és una vari­e­tat dia­lec­tal de l'occità. Quants com­pa­tri­o­tes cata­lans la par­len? Vuit mil? Nou mil? Tant li fa. Nosal­tres no valo­rem la dig­ni­tat d'una llen­gua pel nom­bre de par­lants, sinó pel fet mateix d'exis­tir al cos­tat de les altres. Que­dem-nos tan sols amb la idea que la pro­porció de par­lants d'occità aranès i de català és la mateixa que la de par­lants de català i d'espa­nyol. És per tot això que Òmnium La Selva li ret un home­natge meres­cut i no fa el que fan les Cas­te­lles amb la nos­tra llen­gua. I també perquè una nació que parla en el seu himne ofi­cial d'un oce­llet que canta amo­re­tes a la fines­tra de casa ha de ser per força una nació pacífica, culta, cap­ti­va­dora, apas­si­o­nant...