Catalunya escalfa motors

De sobte, el pano­rama ha can­viat. Als car­rers, al mer­cat, din­tre amb pei­xa­te­res i car­nis­sers, fora amb hor­to­lans i page­sos ver­du­lai­res i frui­ters, amb els del mos­tra­dor del banc, espe­rant l'autobús, fent el tallat a la cafe­te­ria o a l'espera del den­tista, al gimnàs fent recu­pe­ració i gai­rebé per­tot arreu, les con­ver­ses actu­als –jo diria un 90% de les matei­xes– ver­sen totes sobre el fet que sem­bla que ha aca­bat, millor dit s'ha vençut la mena de recança de par­lar de segons quins temes. Per exem­ple: 1) Què pas­sarà el 9-N? 2) Lli­ber­tat a Cata­lu­nya! 3) Dig­ni­tat i no bur­les. 4) Els soci­a­lis­tes cata­lans llui­ta­ran pel dret a deci­dir? 5) Les urnes ens faran justícia o ens aver­go­nyi­ran? I molts temes més que el vice­di­rec­tor del diari, Car­les Ribera, va plas­mar dilluns pas­sat en el títol d'un arti­cle: L'embut s'estreny cap al 9-N. El con­tin­gut del mateix, curt, clar, defi­ni­dor i amb mol­tes pro­ba­bi­li­tats de ser profètic, és una lliçó pri­me­renca i sin­te­tit­zada del que caldrà que facin –tots a una– els par­tits pro­mo­tors i la massa d'inde­pen­den­tis­tes.

Els que recor­dem els últims espe­ter­necs de la Segona República, sovint més pel que hem lle­git de l'època que pel que hem vis­cut, recor­dem aque­lles expres­si­ons que es pro­di­ga­ven arreu i que la mai­nada –jo, vuit anys el 1936, en què esclatà la Guerra Civil espa­nyola amb la insur­recció del gene­ral Franco– escol­tava sense enten­dre gaire. Deien els repu­bli­cans con­vençuts i addic­tes que era impos­si­ble que Franco, que tra­vessà l'estret amb un reduït grup d'homes, pogués fer altra cosa que el ridícul. Franco con­fi­ava en l'exèrcit no addicte, el mateix que ara, que el govern con­fia en els cata­lans de dues cares. El govern creia, errònia­ment, que tenia l'exèrcit al cos­tat. Es veié que, al sud, en bona part del cen­tre, a tot l'oest i en frag­ments de la resta, els mili­tars res­ta­ven al cos­tat de Franco. Molts dels que havien acla­mat la República llui­ta­ren con­tra la mateixa fins arra­bas­sar-la.

Es diu que la història es repe­teix, cosa total­ment ine­xacta. Bocins de la mateixa s'assem­blen i pot fer aquesta impressió. És perillós fer càlculs de pro­ba­bi­li­tats i anti­ci­par resul­tats par­tint de les xifres esti­ma­des de les mas­ses que acu­dei­xen a les cri­des i inun­den espec­ta­cu­lar­ment Bar­ce­lona, o una cadena humana cobrint cen­te­nars de quilòmetres de car­re­tera. Mesu­rar l'opinió d'una massa enfer­vo­rida pel moment por ser dolo­ro­sa­ment erroni i, el que és pit­jor, insu­fi­ci­ent per donar una lliçó exem­plar d'uni­tat i de patri­o­tisme als espa­nyols, que diuen que són qua­tre exal­tats i mig els que fan el soroll, però que la suma –petita o grossa– seria con­tra­ria per a l'esta­bi­lit­zació del tren­cadís equi­li­bri econòmic i social espa­nyol. Pas­sa­rem un estiu difícil, d'ensurts a la madri­le­nya i de pre­vi­si­ons de tota mena per la nos­tra part. És ben cert que ningú –ni Europa– ens aju­darà. Millor! El mèrit serà nos­tre sola­ment bo i fent un pas de gegant!