La Constitució
per defensar les pròpies idees, però aquest paradigma és avui
una excepció
en lloc d'una regla
L'any 1978 la Constitució va ser aprovada per una majoria àmplia d'espanyols i va ser valorada com una eina bàsica per a la reconstrucció d'Espanya després dels anys de la dictadura. Ara és criticada per molts i considerada per part de la ciutadania com un destorb més que com una ajuda per a la convivència social i política.
La Constitució no és el problema. Els conflictes més aguts i urgents que tenim no es solucionaran per un canvi constitucional, la corrupció, la crisi econòmica, l'atur, el mal funcionament de la justícia, la manca de respecte per les institucions, el sistema electoral, el finançament de Catalunya en particular i de les comunitats autònomes en general, l'ensenyament... No es solucionaran perquè són aliens a la Constitució. És cert, però, que un canvi constitucional podria canviar l'estructura de l'Estat per fer-lo més federal, tal com la majoria dels catalans desitja i, fins i tot, donar a les comunitats autònomes que ho decidissin la llibertat de triar el seu futur dintre d'aquest Estat o separant-se'n, però és altament improbable que un canvi constitucional com aquest sigui votat pels espanyols.
Si per solucionar el que és urgent no cal canviar la Constitució, i per reformar el que és important és improbable que es pugui fer perquè el canvi, si es fes, no aniria en aquesta direcció, la conseqüència és que més val no intentar una empresa que serà objectivament difícil i té un resultat més que incert. Ho explica en Miquel Roca entrant en el fet que la Constitució és l'expressió d'un pacte i que, si ara el de 1978 no es pot renovar perquè ni es donen les circumstàncies, ni hi ha la voluntat de fer-ho, ni actors que ho puguin dur a terme, l'intent està abocat al fracàs. No es pot expressar millor.
Hem de constatar que aquesta és una conclusió contrària a la que practiquen la majoria dels pobles amb una tradició democràtica arrelada que modifiquen i adapten de manera constant les seves Constitucions. Aquest és el cas de França, Alemanya, els EUA i, més encara, el Regne Unit, que no té Constitució escrita. Però és veritat que vivim a Espanya una crisi política profunda agreujada per la crisi econòmica que implica un nivell d'enfrontament social i polític tal que fa inadequada una acció que, en circumstàncies no tan extremes, seria lògica i útil. Això no vol dir, ans el contrari, que no es puguin pactar solucions que, sense resoldre l'essència dels problemes estructurals que tenim, ens facin la vida més fàcil i alleugerin part de la tensió i enfrontament que patim.
Acceptem com a hipòtesi que el “problema català” no té solució de moment, res impedeix que pels propers dos anys el sistema de finançament de les comunitats que tenen més dèficit, Catalunya, València, Balears, no es pugui pactar via bestretes de manera que el finançament de la Generalitat i de les altres institucions autonòmiques no vagi a cegues cap a un objectiu de despeses i ingressos que porten a planificar uns pressupostos que són impossibles d'assolir i, per tant, creen un nivell d'incertesa que tensa i perjudica, no només aquests governs autonòmics, sinó els funcionaris, els serveis públics i la ciutadania d'aquests territoris en particular. Acceptem com a hipòtesi probable que una reforma en profunditat de l'administració no és ara possible però sí ho seria votar una llei entre tots els partits que permetés la separació directa i total de qualsevol activitat pública dels polítics imputats per casos de corrupció mentre el cas no arriba a sentència ferma.
Hi ha molts exemples. Aquesta política de mirar de resoldre el que no és central mentre convivim amb els problemes troncals vius i sense resoldre fins que les circumstàncies permetin afrontar-los fa possible millorar l'entorn i destensa l'ambient. Hem d'acostumar-nos a viure amb crisi i amb conflicte, les solucions tant polítiques com econòmiques és probable que triguin a arribar.
És aquesta manca de voluntat de resoldre els problemes, aquesta decisió de no arriscar res, de seguir la voluntat absoluta dels propis votants, dels propis partits, aquesta pràctica “tribal” de la política, la que està erosionant la credibilitat dels polítics i de la política. No és possible tenir pes en política si no s'és capaç de perdre vots per defensar les pròpies idees, però aquest paradigma és avui una excepció en lloc d'una regla. Els problemes no poden ser eterns i la realitat és tossuda i s'acaba imposant, l'inici de la solució és sempre creure que aquesta existeix.
