Enhorabona
Fa uns dies el conseller de la Generalitat Santi Vila es casava solemnement i alegrement amb el seu company. Crec que és el primer alt càrrec del país que exerceix públicament el seu dret a casar-se amb qui li plagui, sigui quina sigui la seva opció sexual. Es tracta d'un dret relativament “jove”, reconegut no fa gaires anys, després d'un llarg i laboriós procés reivindicatiu d'una part de la ciutadania víctima, durant segles, d'un fort rebuig religiós i social, de presons, escarnis i sofriments de tota mena. Fins i tot en la versió mes pietosa d'aquesta persecució l'opció sexual “diferent” ha estat considerada una malaltia (afortunadament ja exclosa del “nomenclàtor” de les patologies humanes). Malgrat tot, les resistències perviuen en el nucli més obscur de les nostres societats; resistències que s'expressen, entre d'altres formes, en determinades bromes, en usos del llenguatge quotidià, en costums i esteses pràctiques educatives. És encara amb massa “naturalitat” que circulen concepcions essencialistes del que és la virilitat i la feminitat. Per si fos poc, a més, sembla que aquí, a Catalunya, el Partit Popular pretén qüestionar la lluita legal contra l'homofòbia i les conquestes assolides. El PP sembla desitjar el retorn al passat i a les seves icones més emblemàtiques.
El casament del Conseller produeix alegria i esperança, just en un moment en què molts altres Drets Humans estan en situació de risc o en clar retrocés. I per celebrar-ho em plau recordar aquells primers anys vuitanta del segle passat, quan el moviment ciutadà sobre aquesta qüestió era ben potent i es va fer escoltar. A la Comissió de Justícia del Congrés dels Diputats, el grup socialista va presentar amb el suport de l'enyorat diputat d'Euskadiko Ezkerra, Juan M. Bandrés, una proposició no de llei que instava a adequar la nostra legislació a la del Consell d'Europa, en aquest àmbit. La resposta del Sr. Ruiz Gallardón, pare de l'actual ministre, va ser contundent. De cap manera. Els seus arguments desprenien aleshores el mateix tuf de resclosit que els que empra el seu fill actualment quan defensa un únic model de família patriarcal, una sexualitat orientada exclusivament a la procreació i nega el dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos. Arran d'aquella reeixida proposició de llei de l'any 85, vàrem conèixer més de prop la realitat viscuda pels protagonistes de les mobilitzacions i de moltes persones anteriorment emmudides. Això ens va fer millors. I en posteriors legislatures es va anar avançant en el reconeixement de drets en altres àmbits de la vida fins a l'equiparació plena que es va produir en la primera legislatura del govern Zapatero, fet que és de bon recordar, ara, quan no està gens de moda fer-ho. Aquella va ser una legislatura que va comportar un avenç substancial per als drets civils de la ciutadania, fet que no s'ha donat amb la mateixa força en molts dels nostres veïns europeus...
Ens diu la doctora VictÒria Camps parlant de la crisi de valors actual, que la llibertat ocupa cada cop més espai entre la ciutadania, l'opinió pública i en els costums, mentre perden força els valors lligats a la igualtat i la cooperació o fraternitat... Benvinguda sigui la llibertat individual quan evita discriminacions, quan ens fa iguals enfront de la llei i els costums. Perquè el respecte, el reconeixement social de l'altre és la clau de volta de tota forma de convivència, lluny dels arquetips limitadors que tant de sofriment individual generen mentre destrueixen els fonaments de tota vida democràtica. L'enhorabona al conseller. I a tots nosaltres.
