El TC, en l'arena política

Quan, finalment, un mes o un any d'aquests es dicti sentència sobre l'Estatut, serà pedagògic fer una narració detallada de totes les irregularitats, els incidents i les ingerències partidistes que han afectat el funcionament d'aquesta alta instància jurídica aquests darrers tres anys. La crònica resultant serà impagable. Literatura híbrida. Un aiguabarreig d'escriptura periodística en què es barregen pràcticament tots els gèneres literaris: de la novel·la negra i de suspens a la ciència-ficció. Fins on jo sé, només trobarem a faltar literatura eròtica. Llàstima! Aquest relat només descriu una part de la lluita acarnissada pel poder a la qual ens té acostumats el gran teatre de la representació política que té com a escenari Madrid. Lluita implacable, encara que de nul valor èpic. Tot és instrumental. Tot és tàctic. Independentment del fet que es discuteixi de l'autogovern de Catalunya o la lluita contra la severa crisi econòmica. Tant li fot. Per això mateix pot resultar sorprenent que es titlli de pressió intolerable i antidemocràtica qualsevol expressió de suport al text estatutari plebiscitat pel poble català. Plebiscitat, i aquí ja tenim una primera paradoxa: encara que el TC s'hagués mantingut al marge de les lluites sectàries i partidistes, té sentit institucional sotmetre a anàlisi del TC una llei orgànica després d'haver estat democràticament validada per votació popular? No hauria d'haver estat un tràmit previ, si de cas? Però el fet és que els dos grans partits espanyols han convertit el TC en un actor polític més. Com el Defensor del Poble. A totes dues institucions, se les ha arrossegat a l'arena política. Són espai i/o agent de confrontació política directa. És un fet que té unes conseqüències nefastes per a la qualitat de la cultura democràtica, però en qualsevol cas aquest és el camp de joc real. I, des de la transició democràtica, sabem que Catalunya només és efectivament respectada a Madrid quan planteja la seva posició o les seves reivindicacions de manera unitària i massiva. La mateixa tornada del president Tarradellas i el restabliment provisional de la Generalitat fou conseqüència directa de la formidable manifestació de l'Onze de Setembre de 1977. Per això mateix produeix tanta perplexitat que s'hagi previst com a forma d'expressar la voluntat del poble de Catalunya una manifestació de protesta quan el mal ja estigui fet. La mateixa perplexitat que produeix veure que apel·lar a la unitat de totes les forces polítiques i socials en defensa de l'autogovern sembli a hores d'ara una ingenuïtat llastimosa. Una utopia pròpia d'un sòmines.