Festivals d'estiu

No hi ha dia que no sentim alguna notícia de festivals d'estiu, que són com bolets nascuts de la canícula. Alguns ja avisen que potser estem “festivalejant per sobre de les nostres possibilitats”. Els escenaris han proliferat en els racons més insospitats. Hi ha els festivals agradosos i, després, hi ha els altres festivals d'aquest juliol. Grans escenificacions que només que s'ensumin dalt d'una tarima ja agafen l'aire de comèdia pública.

Evidentment, cal comunicar discursos, fer arribar idees i estratègies. Però hi ha una distància entre escenificar i repetir mantres perfectament assajats, fins i tot impol·luts, i arribar a resultar creïble. Aquest és, de fet, l'abisme que marca els passos de la política actual. De què parlo? El nou primer secretari del PSC, Miquel Iceta, sembla haver calmat tot de nans crítics del partit. Ha recuperat velles glòries i, de cara a la galeria, s'ha acabat per una estona el guirigall. Però, i les respostes en el discurs polític? I fer arribar un discurs creïble a una ciutadania cremada?

Més exemples, n'hi ha per tots: l'enretirada de Duran i Lleida, en deixar el càrrec de secretari general de CiU. El llenguatge no verbal d'allò que volia ser una escenificació de la unitat traspuava, en realitat, el que no es pot dir, les raons no explicades que titil·len per sota. Era creïble presentar-ho com un simple tancament d'etapa? Ahir mateix, quan encara no es coneixien les imputacions, la Federació de Municipis de Catalunya feia una roda de premsa on escenificava una “nova etapa”, com si el passat recent no hagués existit. Ja no n'hi ha prou amb promeses vàcues i bonismes edulcorats. D'això n'haurien de prendre nota tant els qui ara, en mesos presumiblement tan decisius, tenen responsabilitats de govern com els qui n'esperen tenir i es presenten com a nova política. Tots tenen, al capdavall, una responsabilitat. El passat hi és, i cou. I no només titllant-lo d'antic l'arraconem. Cal la credibilitat del gest diari.