Vol i dol

M'afaito perquè vull. Però no podria tornar a fer-ho mai més si no parlo del que hom vol. Tractaré de nedar i guardar la roba, que no està el temps per arriscar-se innocentment; canviant. El mig pont que s'ha muntat, allà on els gironins passem sencers pel de (per la) pedra per anar a pagar els nostres impostos municipals, és un miracle. Els que hem tingut la immensa sort d'ocupar la galeria del 2n pis de can Lloret, per cruspir-se la casa de Rafael Masó, al voltant d'un arròs, amb l'encanteri provocat pel pont de la Princesa i el del pas del tren camí del nord enllà, sabem el que és fruir de la companyia d'uns amics (irrepetibles) a la vora del riu Onyar: foto garantida. Els que hem conegut els que serien els teus sogres, amb la xicota d'un, asseguts confortablement a la sala d'El Boira de la 1a planta, fregant el vidre que permet la visió de les contrafaçanes de l'Onyar i el pont de Sant Agustí a vista d'ocell, atesos amb l'excel·lent tracte de la casa, sabem reconèixer la solera: foto imprescindible. Els que ens hem perdut pel Barri Vell fora d'horaris del parc temàtic i en temporada baixa, hem anat a fer un entrepà a La Terra, vigilant que quedi buida aquella bancada de rajola, folrada de grans coixins blaus, de finestra baixa, que gairebé permet remullar-se la punta dels ditets amb la cresta de les onadetes que l'Onyar, sabem el que són records inesborrables: foto amb flaix. Els que havíem fet mil cafès i tapes de ronyons al bar Revuelta –allà on ara hi ha La Riba– quan el sol era sol i l'hivern, fred, sabem que els vermuts a tocar del riu eren un regal de l'orografia i la xurreria del costat, al primer mirador de Canalejas, un luxe artesanal on el riu era el complement: foto simpàtica. Els que parem al matí a fer el tallat al bar Sant Fèlix, abans d'encarar la pujada, sabem que podem amagar-nos de les presses fent quatre passes cap a l'interior i seure a la tauleta que té una finestra com la de casa, gens ostentosa, que ens aboca a l'Onyar amb una visió de la ciutat ja de passada: foto de veritat. Aquesta galeria, que també dóna a l'Onyar quan vol, s'acaba sense enumerar tots els restaurants, bars, paradetes i franquícies que s'humitegen pel riu: sí, és un miracle que algú pugui arribar a la conclusió que una ciutat pot remuntar el vol en funció de 1.000 comensals, a 18 per dia, a 65 euros el cobert, al descobert, i perdre's la vida real de l'ecosistema urbà i natural que segles de pedres i persones han picat.