Una lliçó financera
El BBVA ha comprat Catalunya Caixa. Però avui parlaré d'una lliçó financera que he rebut. Mai és tard per aprendre. Vaig treballar 23 anys en un banc que tenia la seu social al passeig de Gràcia de Barcelona, i vaig aprendre l'ofici de captar diners en dipòsits i concedir-los en forma de crèdit, amb un marge suficient per cobrir els possibles impagats i les despeses i donar el benefici a què tenien dret els accionistes. No vaig ser un mal banquer. Tenia el compte corrent en la mateixa oficina en la qual treballava i quan el meu banc va morir i va anar a parar al cel de les oques no vaig veure cap motiu per canviar-lo, tot i que ara el meu compte el tenia un banc no català. Han passat més de 30 anys i les relacions s'havien mantingut correctes i sense incidències destacables.
Fa uns mesos, la meva dona i jo ens vam veure obligats a demanar un crèdit per pagar a l'Agència Tributària, en una operació de la qual vaig informar en aquest mateix diari. El deute era de cinc xifres i en garantia vam oferir el pis en què vivim i que els taxadors van valorar en sis xifres. La garantia era correcta, ja que el crèdit representava menys del vint per cent del valor del pis. A més, el termini era més aviat curt, ja que havia iniciat gestions per vendre un fons documental i una biblioteca, que havien estat la causa del meu debat amb l'Agència Tributària.
Vaig parlar amb la persona que m'atenia normalment a l'oficina bancària, la qual em va dir molt amablement que no hi hauria problema, però que ho havia de consultar, lògicament, amb la direcció. Al cap d'un parell d'hores em va trucar per dir-me el següent: el banc estava disposat a donar-me el crèdit que li demanava sempre que abans ingressés la quantitat sol·licitada en un dipòsit a nom meu i en garantia del crèdit que em donarien. Vaig apreciar la subtilesa de l'oferta, que superava clarament els meus coneixements bancaris. És clar que si hagués tingut els diners que em reclamava Hisenda potser no hauria calgut que demanés el crèdit. Però reconec que només amb vint-i-tres anys d'experiència, i a més del segle passat, no havia arribat a entendre el que són les altes finances.
Pocs dies després, vaig anar a un banc català amb el qual mai havia tingut tractes professionals, però on em coneixien i que jo coneixia, i no vaig tenir cap problema perquè em concedissin el crèdit en les condicions que oferia. És evident que els coneixements dels directius d'aquesta entitat financera són similars als meus i molt per sota dels de l'altra entitat. L'única pregunta que em faig ara és si el geni de les finances que va negar el crèdit en les condicions mencionades i que segurament té un títol superior a les universitats americanes de Harvard, Princeton, Berkeley o Minneapolis, té uns superiors que estan al seu nivell i als quals va consultar, o bé és un cas aïllat i el veurem ben aviat que ocupa un alt càrrec en el banc i no en una simple oficina del passeig de Gràcia a la capital catalana.
