Pujol, Jordi

Passejo per l'Avinguda Meritxell d'Andorra la Vella i topo amb un edifici que podrien ser les oficines d'alguna empresa en un polígon industrial modern. Però, en lletres daurades en horitzontal i blanc sobre negre en vertical, hi llegeixo Banca Privada d'Andorra. Sóc, doncs, segons les cròniques, a l'epicentre de la política catalana. Perquè aquí dins, si se'm permet la llicència, la família Pujol hi amaga uns feixos de bitllets que sumen uns quants milions i que han amagat a Hisenda 34 anys. Un afer, per cert, tractat aquí amb tota la lògica, a les pàgines d'Internacional, i sense la rellevància del concurs de Gossos d'Atura de Canillo. Coses de ser un Estat independent.

Passejo, doncs, i penso en un estudi publicat al Journal of Neuroscience —que no llegeixo, però del que se'n van fer ressò mitjans convencionals—, que demostra que la memòria humana té un editor que no descansa. És a dir, cada cop que visitem el passat, afegim fragments del present... i canviem la pel·lícula original.

Hi penso perquè Pujol, que és conscient que ja té una entrada a les enciclopèdies, porta des que va deixar de ser president obsessionat pel què diran d'Ell els llibres d'Història. I, per si de cas, ha anat creant un relat a posteriori per controlar-ho. Ho va fer amb les memòries. I ho fa des que va esclatar el procés sobiranista, justificant el seu “fracàs” autonomista.

Per això l'imagino impotent davant el seu Jo confesso. Perquè ni tan sols algú de la seva habilitat serà capaç de controlar què dirà la seva biografia. Perquè amb els fragments del present, anem canviant la pel·lícula del passat. I amb això també vull dir que és absurd explicar la figura de Pujol només amb els fets dels últims dies. Perquè ens falta informació i repòs. I perquè la seva figura, per molt que fins i tot ell l'hagi intentat endolcir, és, com la dels grans animals polítics, d'una complexitat immensa.