Ciutadà Pujol

Per al català del carrer, el desengany és colossal; la decepció, profunda, i la indignació, legítima. Jordi Pujol ha traït tot allò de moral i autèntic que tan bé va saber defensar durant la seva carrera política. La seva confessió revela un bri de valentia i dignitat, però hi ha un abans i un després i, en el després, amb la credibilitat esmicolada, l'admiració volatilitzada, l'honorabilitat arrencada i el pujolisme mort i enterrat, el ciutadà Pujol no només haurà de pagar el diner defraudat, sinó que també haurà de demostrar que no ha matat ningú, que no té connexions amb Gurtel, Nóos i els ERO del PSOE andalús o el diner negre –en sobre o en comptes suïssos– del PP. Perquè el seu cas, la dimensió de la seva figura, és caviar per a la manta de hienes disposades a rebregar-lo i dessagnar-lo només per fer veure que pinten alguna cosa en la vida pública o perquè en definitiva la fi (política) justifica els mitjans (enverinats). Misèria humana, cinisme i hipocresia en quantitats industrials. L'error, la confessió i el calvari són personals i intransferibles. CDC farà el que convingui perquè el partit no s'enfonsi amb el seu fundador; els ciutadans sentenciaran. El president Mas ha fet una cosa més rellevant, que és actuar de manera ràpida, transparent i inequívoca per protegir la institució. Però, més enllà del partit majoritari al Parlament, del president del país i de les institucions que el representen, hi ha el català del carrer, milers de catalans del carrer, el país. Catalunya és un tren en marxa que s'ha fixat un rumb i que no s'atura, perquè té una il·lusió col·lectiva que té molt a veure amb la seva dignitat com a poble, els seus drets i la seva sobirania, que en definitiva és construir un país millor, més solidari, més pròsper i més net. El president Pujol va alimentar la màquina durant un bocí d'història, és cert, però el ciutadà Pujol ha saltat del tren en marxa. A partir d'ara, seguirà a peu.