Vint-i-tres oportunitats

Una vegada i una altra, com la llum d'una sirena antiavalots, els dirigents del PP repiquen que la indissolubilitat de la pàtria és innegociable. No debades, mossèn. Els dogmes de la fe no són discutibles. Si ho fossin, serien humans. Mariano Rajoy i la tropa colonial instal·lada a Catalunya, doncs, van advertir Artur Mas que perdria el temps si anava a La Moncloa amb la consulta com a banderí. El president de la Generalitat, perquè no diguin i per no malgastar el viatge, es va fer llistar vint-i-tres reivindicacions que no condemna la taula de la llei constitucional. Des del finançament de la llei de dependència fins a l'addicional tercera de l'Estatut. Del reglament que aplica la llei dita Wert a la llançadora ferroviària que connectaria la T1 del Prat a un preu raonable amb el món civilitzat. Agafat a repèl i a contrapèl, Rajoy li va contestar que els faria analitzar, els vint-i-tres punts, per veure què. Una part d'aquestes propostes són greuges acumulats de divendres en divendres. Cada reunió el Consell de Ministres es tanca amb un pas enrere, amb una decisió que pren una competència a les autonomies o que repesca una transferència. Els consells de ministres són un aquelarre jacobí setmanal. Rajoy rebutja la proposta amb una mà i amb l'altra descafeïna l'autonomia catalana. Malta per a tothom. El cronista descregut i escaldat proposa una travessa. D'ací a tres mesos repassem la llista. Si el govern espanyol ha cedit en un dels 23 punts, em menjo la papereta de la consulta.