Cremar la llenya abans de fer justícia

Cau l'arbre. De fet, no cau, es deixa caure. Cau l'arbre centenari, el que ningú havia vist néixer, el que ningú creia que veuria morir. Tomba perquè no té arrels, res que el mantingui ferm. Tothom creia que en tenia i que eren tan profundes que no hi havia risc de terrabastall, ni de tragèdia, malgrat els tèrmits i l'haver parit unes branques tortes. Però, silent, l'arbre s'ha empassat el suc que li dóna vida fins a quedar eixut, ressec, exhaust, potser. I es deixa caure. Ara, és només el ressò d'un gran estrèpit, motiu d'ira dels que han perdut el refugi i l'ombra. Ara, és només un tronc a mercè de l'exèrcit de llenyataires experts a escorxar la fusta indefensa. No hi ha justícia sense judici; no hi ha justícia quan tot és pira d'encenalls i foguera.