Pintura mural

Figura una palmera que en la seva extremitat inferior s'introdueix pel coll dintre d'una vestimenta masculina, a què falta el cap. Un mico s'enlaira enroscant-se a la palmera, brandant una trompeta. La imatge també porta una trompeta a la butxaca i als dits, una flor vermella. L'obra pictòrica està signada per Internensi Kakzini i té bona factura. Abarca tota la façana mitgera dels números 4 del Portal Nou i la seva execució va comportar uns quants dies de feina i l'auxili d'una grua. Fins avui, no hem sentit cap comentari sobre aquesta obra mural, que se suma a moltes d'altres que han aparegut a Girona. Quina metàfora vol exposar-nos aquesta figura? És que potser ens diu ens estem tornant vegetals, immobilistes i absurds? És això? O tot el contrari: evoca l'ànsia de llibertat de l'home que aspira a pujar amunt, malgrat hagi de sacrificar el cervell en la contesa?

Figueres va trobar el seu punt exòtic amb els acudits del genial Salvador Dalí. Pans a les façanes i ous als teulats. Li ha donat rendiment aquesta bogeria, sobretot per l'existència del Museu Dalí que gaudeix d'un predomini absolut, perquè abasta la seva excentricitat, però sumada a la genialitat del fill del notari. Girona vol sortir també del classicisme emblemàtic representat pels seus carrerons, pels seus temples i pels racons romàntics. Tot això és molt vist i repetit, segons sembla. I és qüestió de posar-hi un punt d'excentricitat, de bogeria, d'il·lusionisme, permetent que determinats llocs públics i algunes façanes s'il·luminin amb el geni creador d'artistes d'estètica moderna.

Però aquest devessall de modernitat que, ben segur, té el vistiplau de l'Ajuntament, topa amb la deixadesa, la descurança i la brutícia dels llocs escollits per portar-ho a terme. Façanes escrostonades, oblidades de pintura, algunes mai acabades –com ara aquella en què figura la Cocollona–, pilars de l'elevat del tren que no han merescut una neteja des de la seva construcció, colgats de degotalls i teranyines... Amb aquesta base no es construeix res honorable. És com embrutir de nou sobre el que ja es brut. I si Girona ha d'excel·lir per l'existència de les imatges escampades arreu de la ciutat, ha de començar a fer neteja. Si no és així, en poc temps es confondrà la pintura amb la deixadesa endèmica de la base que la sustenta.

El pitjor és que, un cop superada
la primera mirada, els gironins ho assimilen i ja no tornen a mirar-ho. És habitual veure la ciutat decrèpita, amb les façanes oblidades. I unes mans de pintura, per més sorprenents que siguin, no aporten novetat. Ens acostumem als esgarips d'unes formes que volen ser trencadores. Amb el pas del temps, no sabrem on comença allò que és art i el que és descurada llordesa.