L'agonia del peronisme?

Allò que sembla el més normal i també el més desitjable en una societat organitzada, com és que aquells que deixen diners tinguin la seguretat que els cobraran i que aquells que els reben tinguin la voluntat de pagar-los, s'està posant en qüestió. L'estratègia és clara: només cal presentar els que presten com a usurers i els que han de pagar com a víctimes, i aquest simplisme argumental serveix per vestir projectes de govern que en principi haurien de ser seriosos i responsables. Potser un dels fets que ens fan tant diferents entre l'Europa del nord i la del sud és aquesta tradició catòlica nostra i la luterana d'ells.

La caritat catòlica, que en principi és bona i desitjable, posada a l'extrem també proporciona elements justificatius per a la irresponsabilitat personal, i és un refugi ideològic important per a molts populismes. Ara alguns d'aquests nouvinguts a la política defensen que els deutes contrets no s'han de pagar perquè són “injustos”. Observin que el mot injustos és una apreciació unilateral i amb aquesta declaració ja en tenen prou per actuar.

El problema greu ve quan aquesta ideologia populista assumeix el poder i les responsabilitats que comporta. És a dir, quan passen de “l'ètica de la conviccions” a “l'ètica de les responsabilitats” com diria Weber. Quan això passa i persisteixen en les conviccions, molt sovint es comporten com a grans fabricants de pobres. Costa d'entendre-ho, perquè precisament són ells els que més diuen que defensen els pobres, però hi ha tants d'exemples de països que sent tremendament rics cauen en la pobresa, que no cal insistir-hi massa.

Aquest dies l'Argentina torna a ser notícia per un nou default (suspensió de pagaments) i seguint el mateix patró d'altres suspensions. Cal recordar que l'Argentina, des de la Segona Guerra Mundial, n'ha fet quatre, i pràcticament la meitat del temps l'ha passat en suspensió de pagaments. I quin patró és el recurrent? Una barreja d'èpica patriotera i populisme. “El que ens toca viure als argentins és violència: míssils financers”, diu la presidenta Cristina Fernàndez.

El cert és que durant més de dos anys el jutge que porta el cas a Nova York, Thomas Griesa, ho ha intentat i ha instat les parts perquè negociessin un acord amb els fons que no van voler entrar en la quitança del deute. Va ser impossible perquè l'Argentina no negocia amb els fons voltors, però els cops morals han estat forts. La fragata de l'escola de la marina argentina Libertad va estar 77 dies embargada en el port de Gana, a instàncies d'aquests fons. I la mateixa presidenta mesura molt els seus viatges amb l'avió presidencial, per por que no li passi el mateix. De fet, en la proclamació del papa Francesc, la presidenta va anar amb el seu avió fins al Marroc i allà en va agafar un altre de privat per defensar-se de possibles embargaments. Tot i l'interès de presentar-ho com que l'Argentina no està en default, totes les agències de qualificació internacionals han qualificat els bons argentins en suspensió de pagaments des de dijous passat.

La intransigència de l'Argentina per no negociar, posant en gran perill tot el país, és d'una irresponsabilitat molt gran i especialment ho és per un país que necessita acudir als mercats internacionals per cobrir els dèficits ja estructurals. Des del 1935, data de la creació del seu banc central, l'Argentina ja ha tingut 5 monedes diferents. Un fet que explica la perversitat del populisme i que han de buscar els seus enemics més poderosos a dins de casa, no pas fora. L'Argentina és un país molt ric en recursos naturals, poc poblat, culte i que en el seu dia doblava la renta per càpita italiana, però els seus polítics i polítiques el porten cíclicament a greus fracassos nacionals.