És contagiosa, Catalunya?

Per interpretar la situació internacional val la pena llegir l'article Estan guanyant els autoritarismes?, de l'intel·lectual liberal canadenc Michael Ignatieff, publicat a The New York Review of Books. Aquest historiador i expolític és del parer que l'expansió del model democràtic flaqueja. Contraposa uns fatigats sistemes parlamentaris amb l'empenta d'estats autoritaris (esmenta Rússia, la Xina i algun altre) que presumeixen de “creixement econòmic sense democràcia i progrés sense llibertat.” L'autor alerta d'aquests “cants de sirena” i els compara amb l'enlluernament que en part de la intel·lectualitat occidental van causar d'entrada Hitler o Stalin (Franco diria que no va enlluernar mai cap intel·lectual, tot i que en va encegar una colla) i apunta al seductor populisme antidemocràtic com a risc per a l'estabilitat interna i externa de molts estats.

Potser confirmen la fatiga de les democràcies les anàlisis immobilistes que cada cop més estadistes fan del procés català. Cal aclarir, per no fer-li dir el que no diu, que Ignatieff és un crític de les secessions, començant per la del Quebec, tot i que és favorable a la consulta catalana. En tot cas, ningú no dubta que si Hollande, Valls, Juncker o Merkel parlen de Catalunya, és perquè ens prenen seriosament. La part negativa és que ens considerin un risc, una desgràcia. La modesta però valuosa aportació catalana al panorama internacional, feta per una població que deixa enrere la vella política, és una alternativa al populisme regressiu i al constitucionalisme fossilitzat. Frescor democràtica en un continent burocratitzat, impuls ciutadà en una societat escleròtica. Mobilització pacífica contraposada a temptació bel·licista. Opció regeneradora basada en la il·lusió collectiva, en l'esperança i no pas en la ràbia de la cultura del no. Nacionalisme integrador, no excloent. És d'això, que tenen por Hollande, Merkel i companyia? L'aspiració d'Europa hauria de ser que Catalunya fos contagiosa. No cal que ens tinguin por. Tot el mal que som capaços de fer és disparar-nos al peu amb un expresident prement el gallet.