És el 9-N!

El president de la Generalitat, Artur Mas, va fer ahir una advertència sobre el gran repte que afronta Catalunya per decidir el seu estatus polític. No n'hi ha prou amb una gran majoria social que doni suport al dret a decidir, cal també consens polític, va dir el president. Bona cosa és que ho recalqui Mas, perquè a banda de president del país, ho és també d'una federació de partits que hauria d'abanderar aquesta idea. I no hauria de permetre que la determinació que ell transmet sigui sovint neutralitzada per les indecisions respecte del procés que molts cops suren en sectors dirigents de CiU, massa preocupats per les enquestes. Sóc del parer que l'espectacular remuntada d'ERC és fruit que Oriol Junqueras ha mantingut la mateixa iniciativa política des que va heretar un partit en caiguda lliure i deu diputats fins ara, que ja guanya eleccions. Perquè la clau és abandonar el tacticisme que tan mal va fer en el procés de l'Estatut i que el president Mas coneix abastament com a protagonista que va ser d'un pacte de despatx a La Moncloa amb Zapatero que, aquest cop sí, va obtenir a Catalunya molt consens polític, però poca majoria social. I així va acabar! Potser vindran temps de llistes conjuntes o de governs de més o menys concentració. Però no és aquest el fet polític nuclear del moment, sinó el 9-N en ell mateix. Ara, les aliances no es poden plantejar en funció del major o menor desgast d'un partit sinó de si són millors o pitjors instruments per fer créixer la majoria pel dret a decidir. Si sumen, o resten. Els partits han de deixar de plantejar la seva acció política en funció de si creixen o no ells, i mirar si creix o no el suport al dret a decidir. I resulta paradoxal el poc que s'ha valorat la dada de la darrera enquesta del CIS en què ERC guanya, sí, però sobretot suma més que mai amb CiU. L'objectiu no pot ser altre que votar el 9-N i el compromís inequívoc amb el procés subsegüent. Només a partir d'aquí tot és possible, perquè tot estarà per fer.